Bon cop d'Història !!

LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I L'AUTONOMIA POLÍTICA

La transició a la democràcia

Els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada vegada més àmplia. Tot i això, el règim franquista va mantenir el seu caràcter repressiu fins a l'últim moment. Encara el 1974, es va executar l'anarquista Puig Antich i l'últim any de la dictadura hi va haver més execucions.
Finalment, la mort de Franco, a finals de 1975, va obrir un període difícil i contradictori de transició cap a la democràcia. Les previsions successòries es van complir, i el príncep Joan Carles va jurar com a rei d'Espanya. El primer govern de la monarquia, tot i incorporar ministres aperturistes, va conservar una filiació clarament franquista. Durant els primers mesos de l'any 1976, hi va haver un seguit de manifestacions a les principals ciutats espanyoles. Comissions Obreres va organitzar grans vagues que van paralitzar tot el país. L'increment de la protesta popular en demanda de llibertats va ser contestada amb violència.
Però, l'estiu de 1976, aquest govern va dimitir i el rei va nomenar cap de govern Adolfo Suárez, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento. Suárez va elaborar una Llei per a la Reforma Política. L'oposició, que preferia una ruptura democràtica, va defensar l'abstenció en el referèndum popular que havia de ratificar aquesta llei. Tanmateix, aquesta consigna va fracassar, i la llei va ser ratificada amb una participació notable a Catalunya. La reforma es va imposar a la ruptura.
A continuació, les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de recuperació de llibertats en el curs del qual es van anar legalitzant els partits i els sindicats i es van convocar eleccions lliures per a unes Corts Constituents.
A Catalunya, la convocatòria de les eleccions va impulsar la realització d'aliances electorals, que va simplificar la multiplicitat de sigles polítiques existent. El Partit Socialista de Catalunya (Congrés) va formalitzar, en el Pacte d'Abril amb la Federació Catalana del PSOE, la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Convergència Democràtica de Catalunya esva aliar amb el PSC-Reagrupament per formar el Pacte Democràtic, al qual se sumarien Esquerra Democràtica i el Front Nacional. Unió Democràtica de Catalunya esva aliar amb el Centre Català per formar la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. Esquerra Republicana, que no estava encara legalitzada, es va haver de coalitzar amb el Partit del Treball de Catalunya. També s'hi va presentar el PSUC, que havia estat legalitzat feia tot just unes setmanes. Al Senat, socialistes, comunistes i Esquerra Republicana van formar l'Entesa dels Catalans,
Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar a la primavera de 1977 i a Espanya les va guanyar la UCD, el partit de Suárez. Això refermava l'objectiu dels grups dirigents de l'estat d'aconseguir una transició política sense ruptures.
En canvi, a Catalunya la força vencedora va ser la coalició PSC-PSOE i la resta de forces no continuïstes i favorables a la consecució de les llibertats democràtiques juntament amb un autogovern català. El PSUC va ser la segona formació més votada i, al Senat, l'Entesa va obtenir un gran èxit. Com a conseqüència del resultat de les eleccions, hi va haver canvis en les aliances polítiques. L'èxit de Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es va integrar també el PSC-R. CDC i UDC van formar la coalició Convergència i Unió.
El pas següent era aconseguir un pacte constitucional que organitzés la vida política de l'Estat dins d'unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats "Pares de la Constitució". La Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats i les regions a assolir l'autonomia, es va aprovar en referèndum el 1978.

La recuperació de l'autogovern

A Catalunya, l'inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per la crisi econòmica, com per motius polítics. A començaments de 1976, l'Assemblea de Catalunya va cridar els ciutadans a la mobilització. Aquell hivern, hi va haver manifestacions a Barcelona amb demandes de "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". A l'estiu, es va organitzar la Marxa de la Llibertat, que, malgrat la repressió policial, va recórrer zones àmplies de Catalunya. La concentració de l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat va ser la primera que es va poder celebrar fora de la clandestinitat des de 1938.
Alhora, la mobilització en favor de l'ús públic del català va augmentar la presència del català als mitjans de comunicació, a l'ensenyament i a la vida ciutadana, com van posar de manifest els actes de cloenda del Congrés de Cultura Catalana de 1977.
El protagonisme adquirit per la reivindicació de l'autogovern en aquesta etapa va ser reforçat pels resultats de les eleccions generals de la primavera de 1977. A Catalunya, els partits i coalicions que incloïen als seus programes el restabliment de les institucions i principis recollits a l'Estatut de 1932 van obtenir més del 75% dels vots. Es va formar, aleshores, una Assemblea de Parlamentaris, integrada per tots els diputats i senadors catalans, que va exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradellas. L'Assemblea es va veure ratificada per la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, on van participar un milió de ciutadans que reivindicaven l'autogovern.
A conseqüència de la pressió generalitzada, el govern de Suárez va promulgar un decret que restablia provisionalment la Generalitat. Al cap d'un mes, Tarradellas va arribar a Barcelona, aclamat per la ciutadania. Aquest va ser l'únic acte de restauració de la legitimitat republicana en tota la transició democràtica espanyola. Dissolta l'Assemblea de Catalunya, Tarradellas va nomenar un Consell Executiu de la Generalitat, on eren representades totes les forces parlamentàries. La Generalitat provisional va actuar sense competències i sense infraestructura pròpia, disposant només dels recursos de la Diputació de Barcelona. 

L'Estatut d'Autonomia

Aprovada la Constitució de 1978, que dissenyava un Estat de les Autonomies, es va iniciar l'elaboració d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'Estatut va ser redactat a Sau per una assemblea de diputats i senadors catalans. Retallat notablement en el curs de les discussions al Parlament espanyol, va ser aprovat en referèndum pels ciutadans catalans el 1979. L'Estatut defineix Catalunya com a "nacionalitat" i la Generalitat com la "institució en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya". Reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma oficial juntament amb el castellà. Concedeix a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d'ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en l'ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l'autonomia es deixen en una situació d'ambigüitat, que posteriorment ha comportat problemes.
La primavera de 1980, es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, on la minoria més votada va ser la coalició establerta per Convergència i Unió. Aquestes eleccions van significar la fi de la Generalitat provisional i l'inici de l'etapa autonòmica. El govern de la Generalitat que va sorgir de les eleccions va ser presidit per Jordi Pujol. Després de les eleccions al Parlament, es va iniciar un procés complex de traspàs de competències, que va perillar després de l'intent de cop d'estat contra la democràcia de 1981, el qual va impulsar una política de frenada als processos autonòmics que es va concretar en la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic.
Amb tot, l'aplicació de l'Estatut d'Autonomia va reobrir a Catalunya una estructura política i unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant més de quatre dècades. La normalització del català, malgrat els conflictes i debats que es van haver de superar, va permetre un important avanç en el coneixement i l'ús social d'aquesta llengua entre la població de Catalunya. La catalanització va progressar també als mitjans de comunicació. Van sorgir més diaris i revistes redactats en català, si bé amb una difusió limitada. També es va incrementar la publicació de llibres en català. La presència del català a la ràdio i la televisió va augmentar considerablement amb l'inici de les emissions de les cadenes públiques, Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya.

EL CATALANISME I LES DIFICULTATS DE LA DEMOCRATITZACIÓ AL SEGLE XX (1898-1975)

El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme

A les acaballes del segle XIX, Espanya va perdre a mans dels Estats Units les últimes colònies, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i les Filipines al continent asiàtic. Amb això, la indústria catalana perdia un important mercat per als seus productes. En conseqüència, amplis sectors de la societat catalana es van sentir insatisfets amb el sistema econòmic, social i polític de la Restauració. Una part important dels grups dominants catalans va optar per donar suport a les iniciatives regeneracionistes espanyoles, com la del general Polavieja. Però aquestes iniciatives van fracassar.

El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes del catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir els sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de Catalunya cap al catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla com un dels causants de la desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va convertir en un element ineludible de la reforma de l'Estat. Iniciatives com el tancament de caixes del 1899, contra els nous impostos establerts per l'Estat amb la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra colonial, van reforçar les posicions dels catalanistes.

A les eleccions generals del 1901, un grup de corporacions burgeses catalanes destacades va donar suport a una candidatura catalanista que es va anomenar "dels quatre presidents". La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria que va comportar la descomposició del sistema polític de la Restauració, que s'havia basat en l'alternança en el poder dels dos partits dinàstics, el conservador i el liberal, i en el caciquisme.

Regionalistes, lerrouxistes i solidaris

La victòria de la candidatura "dels quatre presidents" va obrir les portes a la fundació de la Lliga Regionalista, partit defensor d'un catalanisme possibilista i socialment conservador, que va esdevenir hegemònic a Catalunya entre el 1901 i el 1923. Els dos homes que van encapçalar el partit durant aquesta etapa hegemònica van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Enfront de la Lliga, es va crear a Catalunya un nou partit republicà, el Partido Republicano Radical encapçalat per Alejandro Lerroux. En els seus abrandats discursos, Lerroux defensava l'anticlericalisme militant, l'espanyolisme agressiu i un radicalisme social anarquitzant. Després de la fracassada vaga general del 1902, el lerrouxisme va aconseguir acaparar amplis sectors desencisats del moviment obrer i popular i va tenir un especial ressò entre els treballadors immigrants de Barcelona. El partit Republicà Radical va esdevenir, en aquesta etapa, la principal força d'esquerres a Catalunya, on va establir una àmplia xarxa d'entitats, entre les quals les populars casas del pueblo.

L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van desentendre. La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral. Tanmateix, les importants diferències entre els integrants del moviment i els efectes de la Setmana Tràgica, van portar a la seva 

dissolució.

Modernisme i noucentisme

El modernisme va ser el moviment cultural més característic que es va desenvolupar a Catalunya a finals del segle XIX i durant la primera dècada del XX. Els seus inspiradors volien transformar la cultura de la Renaixença en una cultura moderna i nacional. La burgesia catalana va acollir de bon grat el modernisme perquè, gràcies a les seves manifestacions en àmbits tan diversos com l'arquitectura, l'escultura, la pintura, els mobles o les joies, li permetia inserir l'art en la seva vida quotidiana. D'aquesta manera, el modernisme es va convertir en un símbol del poder econòmic i del nou cosmopolitisme de la burgesia catalana. A començaments del segle XX, el modernisme marcava la moda en la indumentària, el disseny, la decoració o les arts plàstiques. El modernisme també va tenir un vessant musical i literari.

Amb tot, l'activitat més destacada del corrent modernista va ser l'arquitectura i els seus complements decoratius, i el seu representant més conegut Antoni Gaudí. Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del món. Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va esdevenir un important centre artístic, on als pintors els agradava fer vida bohèmia. Entre els pintors modernistes que es reunien al local d'Els Quatre Gats, hi havia Ramon Casas i Santiago Rusiñol.

A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del "caos romàntic" modernista, els noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat, l'harmonia, la mesura i la racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va fer costat al Noucentisme, que va tenir en Eugeni d'Ors el més destacat dels ideòlegs.

La diversificació industrial

La indústria catalana va iniciar el segle XX amb una profunda crisi, sobretot al sector del tèxtil, que va acusar particularment la pèrdua de les colònies. La resposta de la indústria catalana davant d'aquesta situació decadent va ser intensificar el procés de diversificació iniciat a finals del segle anterior. D'aquest procés en van sortir particularment beneficiats els sectors químic, metal·lúrgic i hidroelèctric, que, a més, van gaudir de protecció aranzelària. També es van desenvolupar les construccions mecàniques, amb l'aparició d'empreses automobilístiques.

Amb tot, podem dir que el fenomen més representatiu de la indústria catalana durant el primer terç del segle XX va ser la ràpida electrificació. Des de la primera dècada del segle, es va accelerar la construcció de centrals hidràuliques i companyies hidroelèctriques. D'aquesta manera, cap al 1930, gairebé una quarta part del consum d'energia a Catalunya era ja d'origen hidroelèctric. La Canadenca va ser la companyia que va acabar assolint el monopoli de la distribució de l'energia elèctrica a Catalunya.

L'electrificació va suposar importants avantatges per a la indústria catalana, que es va alliberar de la dependència del carbó i de les limitacions de l'energia hidràulica. L'electrificació va anar acompanyada de la proliferació de centrals elèctriques a les conques dels rius i de la construcció dels primers grans embassaments i de les xarxes de distribució de fluid elèctric.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en què Espanya no va participar, va obrir oportunitats de fer grans beneficis a la indústria catalana, que havia de cobrir la demanda dels països bel·ligerants. Però, acabada la guerra, la indústria catalana, que no era competitiva a nivell internacional, va quedar sotmesa a una nova crisi.

Aquesta crisi, només es va poder superar durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, que va ajudar el creixement industrial amb la introducció d'aranzels proteccionistes i la repressió dels sindicats. L'Exposició Universal del 1929 havia de ser una mostra del bon moment que passava l'economia catalana. Tanmateix, pocs mesos després, es va produir el crac bancari mundial, que va afectar també l'economia catalana.

La violència política a la Barcelona del segle XIX

La revolució liberal es va dur a terme a Catalunya en un clima generalitzat de violència. Juntament amb les tres guerres carlines, que van colpejar una bona part del territori, cal esmentar la violència organitzada o tutelada des de l'estat, i les diverses revolucions populars, algunes de les quals van prendre també un caire inusitadament/sorprenentment violent.
Ja al Trienni Liberal (1820-23) es va fundar la Milícia Nacional, un cos armat de voluntaris, amb la finalitat de garantir l'ordre i consolidar les conquestes de la revolució. Durant la Dècada Moderada (1843-1856), la Milícia Nacional va ser definitivament dissolta i es va fundar la Guàrdia Civil (1844), el primer cos professionalitzat de policia, amb un estatus d'institut militar. Tanmateix, fins al 1868 van ser freqüents els estats d'excepció, que atorgaven al capità general uns poders extraordinaris i deixaven la repressió en mans de l'exèrcit. Barcelona va ser bombardejada en diverses ocasions des del castell de Montjuïc. Amb la Restauració (1874-1931), l'estat va desplegar diversos cossos policials i parapolicials, de funcionament opac i, en general, impune, però l'exèrcit va tornar a jugar un paper repressiu de primera línia, en especial a partir de 1899.
Les revoltes populars, anomenades bullangues, també van ser freqüents. La primera (1835) es va saldar amb la crema de convents i de la fàbrica Bonaplata, la primera que havia introduït la màquina de vapor a Catalunya. Altres bullangues van ser la de 1842, reprimida des de Montjuïc ; la de 1843, coneguda amb el nom de la Jamància, que es va resoldre de la mateixa manera ; i les de 1845, 1854 i 1856. Entre els factors que van atiar aquestes revoltes cal esmentar la concentració a la ciutat d'un proletariat inestable, la decepció de les classes populars davant el caràcter conservador que anava prenent la revolució burgesa i l'extensió de les idees republicanes.
Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El 1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat. La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc (1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes, tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va desorganitzar momentàniament el moviment llibertari.
Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una repressió duríssima i indiscriminada.
Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de les bombes".

La Setmana Tràgica

L'origen de la Setmana Tràgica del 1909 s'ha de buscar en la política colonial espanyola al nord de l'Àfrica, concretament a la zona del Rif. Els governs espanyols s'havien capficat a mantenir ocupat aquest territori malgrat les repetides revoltes locals, cosa que va tenir com a conseqüència un seguit de derrotes militars amb molts morts. Això, alhora, va forçar el govern a mobilitzar més homes per enviar-los a lluitar al Marroc. Bona part d'aquests homes eren reservistes catalans, molts d'ells casats i amb fills. A aquesta circumstància s'ha d'afegir el caràcter injust del sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners i, per tant, feia recaure sobre les classes populars tot el pes de la lleva.

L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar una reacció popular de rebuig, que va culminar amb una vaga general i una insurrecció espontània. Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir els esdeveniments, com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar esglésies i convents.

L'anticlericalisme, alimentat des del darrer terç del segle XIX pel federalisme i l'anarquisme, era una de les banderes que enarboraven les classes populars a l'etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a l'arrelament de l'anticlericalisme popular. Aquest anticlericalisme es fundava en els privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, especialment en el camp de l'ensenyament, com també en la vinculació de l'alta burgesia amb els cercles socials i benèfics eclesials, a través de patronats i parròquies.

La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió subsegüent va afectar tota la classe obrera i, també, intel·lectuals llibertaris com Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador.

L'auge de la CNT i el pistolerisme

El fracàs de la vaga general de 1902 va afeblir de manera molt important l'obrerisme català. La reorganització del moviment obrer no es va iniciar fins al 1907, quan amb la creació de Solidaritat Obrera es va aconseguir reagrupar bona part dels sindicats obrers. Solidaritat Obrera va ser la matriu de la CNT, central sindical de tendència anarcosindicalista fundada el 1911, que esdevindria hegemònica a Catalunya fins a la Guerra Civil de 1936-1939.

La CNT va dirigir a Catalunya la vaga general revolucionària de l'estiu de 1917, quan en els enfrontaments entre exèrcit i vaguistes a Barcelona hi va haver 33 morts i a Sabadell 10. Aleshores, el govern va ofegar el moviment revolucionari amb el suport de la força militar i la CNT va ser perseguida.

L'any següent, la CNT va celebrar el Congrés de Sants, on es van fixar dos punts bàsics de la seva nova orientació: el sindicat únic i l'acció directa. L'èxit de la tàctica de sindicat únic va quedar demostrat en un seguit de vagues, com la de La Canadenca, que van paralitzar pràcticament l'activitat econòmica del Principat i van demostrar la força de la CNT.

El protagonisme d'aquests anys va proporcionar a la CNT un creixement espectacular. Es va iniciar aleshores una etapa de confrontació social que la crisi econòmica de la postguerra va agreujar. Dins la CNT, la divisió entre els elements possibilistes i els partidaris de la revolució es va accentuar. Uns quants homes armats que actuaven en nom de la CNT van començar a atemptar contra patrons i elements obrers. Els patrons, per la seva banda, van organitzar bandes de pistolers per atemptar contra els líders sindicals i, més tard, els Sindicats Lliures, que van mantenir la tàctica terrorista. Els pistolers de la patronal actuaven amb el suport dels governadors civils i amb la connivència de la policia. Tot plegat va culminar en una intensa repressió contra el moviment obrer i els dirigents sindicals.

Aquesta clima d'extrema conflictivitat social va impulsar els grups dominants catalans a donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923.

La Mancomunitat de Catalunya

El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català. Finalment, i malgrat les reticències, la Lliga va assolir del govern un reial decret, que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.

La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.

Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans.

Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.

L'Assemblea de Parlamentaris

La crisi econòmica i la pujada de preus que es va iniciar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va radicalitzar la conflictivitat social i va conduir el sistema de la Restauració a una crisi política. El govern es va negar a tractar sobre les problemàtiques que afectaven l'estat i va optar per suspendre les garanties constitucionals i tancar les corts. Aquesta actuació va incitar la Lliga Regionalista a convocar una Assemblea de Parlamentaris, primer catalans i després espanyols, amb la finalitat d'aconseguir per via parlamentària les reformes administratives i polítiques que l'Estat necessitava. Però, l'Assemblea va ser declarada sediciosa pel govern i va ser dissolta per la policia.

La coincidència de l'Assemblea amb la vaga general obrera d'aquell any i el caràcter massa avançat de les propostes dels parlamentaris, van inclinar la Lliga a acostar-se al govern, en què va participar per primer cop a finals del 1917. Aquesta participació va acabar en un fracàs que va costar a la Lliga l'hegemonia a Catalunya.

Els anys 20, quan la Lliga de Cambó va entrar en decadència, es va produir un procés de radicalització del catalanisme. Va sorgir, aleshores, l'Estat Català, de Francesc Macià, que defensava l'independentisme lligat a un projecte social de signe progressista. Alhora, una part dels militants de la Lliga Regionalista i del PSOE van configurar, respectivament, dos partits nacionalistes, Acció Catalana, que va vèncer la Lliga en les eleccions provincials del 1923, i la Unió Socialista de Catalunya.

La dictadura de Primo de Rivera

La conflictivitat social de l'etapa, les derrotes militars en la impopular guerra del Marroc i la crisi política de l'estat de la Restauració van impulsar part dels sectors dominants catalans a donar suport al cop d'estat protagonitzat pel Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 1923. Aquest cop d'estat va donar pas a una dictadura militar que es va allargar durant set anys.

La Dictadura va suspendre tots els drets públics i va prohibir els partits polítics. També va prohibir les organitzacions sindicals i va dur a terme una forta repressió del moviment obrer. Així mateix, van ser prohibides la llengua i la bandera catalanes, i, després d'un període d'inactivitat, la Mancomunitat va ser liquidada.

Durant la Dictadura, homes vinculats a Estat Català, liderat per Macià, van participar en l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com el Complot del Garraf, i, més tard, van intentar envair Catalunya des de Prats de Molló, però van ser descoberts.

Cap al 1929, la dictadura havia perdut el suport de les classes dominants, de l'exèrcit i de la mateixa monarquia i era objecte de protestes estudiantils. L'any següent, Primo de Rivera va dimitir i el monarca va nomenar un nou general, que havia de retornar la legalitat constitucional i convocar eleccions. Però la monarquia havia perdut la legitimitat pel seu compromís amb la dictadura.

Aleshores, forces polítiques socialistes i republicanes espanyoles i catalanes van acordar crear un comitè amb l'objectiu de liquidar el règim, instaurar la República i reconèixer a Catalunya el seu dret a l'autogovern. Va ser el Pacte de Sant Sebastià.

Les eleccions municipals de 1931 es van convertir en un plebiscit antimonàrquic amb el triomf de les candidatures republicanes en totes les capitals provincials de l'estat. Dos dies després, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona.

La Generalitat republicana

La proclamació de la República feta per Companys des de l'Ajuntament de Barcelona va provocar un clima d'eufòria republicana. Poques hores després, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques des de l'edifici de la Diputació. El nou govern provisional que s'havia constituït a Madrid, tanmateix, va obligar Macià a retirar la República Catalana. Com a contrapartida, però, va acceptar la creació d'un govern autònom, la Generalitat, i l'elaboració d'un estatut que precisés el seu marc de llibertat i autonomia.

Aviat es va reunir a Núria una comissió per redactar un projecte d'Estatut. Les Corts van aprovar l'estatut la primavera-estiu de 1932, si bé es tractava d'una versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicanosocialista que governava a Madrid.

Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que presidiria la Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el reconeixement de la nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme i la distribució social de la riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana burgesia, però també de part de les classes populars.

Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament, l'aplicació de l'Estatut va comportar una transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de Catalunya. La labor de la Generalitat republicana va ser especialment important en l'àmbit de l'ensenyament i la cultura. Així, malgrat que l'ensenyament públic era competència de l'estat central, la Generalitat va desenvolupar un ensenyament públic català, basat en les tendències pedagògiques més modernes. Fruit d'aquesta política va ser la creació de l'Institut Escola, d'ensenyament secundari, de l'Escola Normal, de les escoles d'estiu i colònies escolars o de noves biblioteques. Així mateix, cal destacar importants iniciatives urbanístiques i d'ordenació del territori, basades en propostes d'urbanistes i arquitectes racionalistes.

Els fets del 6 d'octubre

Durant l'anomenat Bienni Reformista de 1931-1933, el govern de Madrid va estar constituït per una coalició formada per republicans d'esquerra i socialistes. Aquest govern va emprendre mesures democratitzadores, com la promulgació de la constitució, que separava l'Església de l'estat i deixava oberta la porta a la descentralització del poder polític, la reforma militar, la Llei de reforma agrària o la introducció, per primera vegada, del dret polític de les dones al vot.

Tanmateix, la intensificació dels conflictes socials i polítics, en un context internacional de crisi dels sistemes parlamentaris i d'auge del feixisme, va hipotecar la labor reformadora d'aquests anys. D'una banda, els sectors més esquerrans de l'obrerisme consideraven insuficient la tasca republicana. Així, a Catalunya, els anarquistes, sota el control de la FAI, van protagonitzar diverses insurreccions obreres a diferents llocs. A la vegada, els sectors dretans no podien tolerar la pèrdua de determinats privilegis. L'estiu de 1932 hi va haver ja un primer intent de cop d'estat contra la República.

Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores l'anomenat Bienni Negre. El govern format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista de la República.

En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català. Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al·legant la manca de competències de la Generalitat.

Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres ministres de la CEDA. Aleshores, el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Paral·lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a Astúries hi va haver una insurrecció obrera.

L'esclat de la Guerra i la revolució

L'estiu de 1936, un nou cop d'estat militar contra la República encapçalat pel general Franco va ser l'inici d'una Guerra Civil que va durar gairebé tres anys.

A Catalunya, on la rebel·lió militar va fracassar, va començar una etapa revolucionària que va anar acompanyada d'accions violentes contra persones de dretes i de l'església. En aquesta conjuntura, la Generalitat va perdre l'hegemonia i va ser el moviment obrer representat per la CNT-FAI el que va passar a controlar la situació. Arran de l'alçament, molts patrons d'empreses van fugir, i els treballadors van intentar posar en marxa la producció. Es va iniciar, aleshores, un procés de col·lectivitzacions i les empreses van passar a ser controlades per les organitzacions obreres i camperoles i els sindicats.

Per a les dones, la revolució va significar un cert alliberament. L'avortament es va legalitzar i es va parlar d'amor lliure. A més d'ocupar-se de la supervivència a les llars, les dones van col·laborar en l' organització de la lluita antifeixista i van participar en la producció.

Paral·lelament, a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va dirigir la revolució col·lectivista mitjançant el Consell Suprem de l'Economia de Catalunya. El Comitè va organitzar, també les primeres columnes de voluntaris cap al front. Voluntaris milicians, mal armats, mal organitzats i mal dirigits, van sortir cap al front d'Aragó.

El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va durar fins a la tardor de 1936, quan la CNT va acceptar formar part d'un govern d'unitat de la Generalitat. La CNT també va participar en el govern de l'Estat.

Els fets de maig de 1937

Des de la tardor de 1936, el nou govern d'unitat de la Generalitat va intentar controlar la situació. Les empreses col·lectivitzades es van regular a través d'un decret de col·lectivitzacions i es van crear consells generals d'indústria per organitzar la producció. Amb tot, en general, el ritme de producció va baixar espectacularment, cosa que va provocar l'empitjorament de la situació econòmica i l'increment de la conflictivitat social.

La Generalitat també va intentar reassumir l'ordre públic a través de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. Així mateix, va organitzar nous ajuntaments, va militaritzar les milícies i va instituir tribunals populars. Altres tasques empreses per la Generalitat van ser la creació del Consell General de la Sanitat, la constitució del Consell de l'Escola Nova Unificada o la creació del Servei de Biblioteques al Front.

En el marc d'aquest procés d'assumpció de poders, al maig de 1937, la Generalitat va intentar recuperar la Telefònica, sota el control dels anarcosindicalistes. Aleshores, la CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar amb la Generalitat, que tenia el suport del PSUC i Esquerra Republicana, partidaris de donar prioritat a la guerra. Durant tres dies, a Barcelona hi va haver enfrontaments armats i persecucions, fins que l'enviament de reforços per part del govern va fer cedir CNT i POUM. També hi va haver enfrontaments a altres ciutats catalanes. Tot i que la Generalitat va semblar que sortia enfortida de la lluita, ben aviat el govern central va reassumir l'ordre públic i la defensa, i va quedar marginada. Alhora, el PSUC va aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser il·legalitzat.

Mentrestant, el front d'Aragó, on lluitaven molts catalans, es va mantenir estable fins a la primavera del 1938, quan Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà. La societat catalana va haver de fer front a la manca de subsistències i als bombardeigs A l'estiu, va tenir lloc la batalla de l'Ebre, que va ocasionar moltes pèrdues de persones i béns. L'ofensiva franquista final contra Catalunya es va començar per Nadal.

La fi de la guerra va significar la derrota de Catalunya, la fi de la República i de l'autonomia i l'inici d'una llarga dictadura militar.

La dona abans i desprès de la Guerra Civil

La Revolució Industrial del segle XIX va comportar importants canvis socials en la condició de les dones que, tanmateix, no van tenir conseqüències en l'àmbit juridicopolític fins a la formació de la Segona República (1931).
Les dones van tenir un important pes en la indústria tèxtil des del començament mateix. Ja el 1856, les dones constituïen el 40 % de la població obrera de Barcelona. També tenien una important presència en el servei domèstic. A més, moltes dones casades i amb fills treballaven a casa treballs per a les fàbriques i cobraven a tant la peça (sistema domicilari). Les dones assalariades compartien amb els homes unes condicions laborals molt dures, però, a més, cobraven sous més baixos i se situaven majoritàriament en els col·lectius laborals considerats inferiors. La primera reglamentació del treball femení i infantil no es va aprovar fins al 1901. Per contra, les dones de classe mitjana i alta no treballaven fora de casa. Des del punt de vista legal, la dona era considerada inferior a l'home, al qual devia obediència. El 1900, el 80 % de la població femenina de la província de Barcelona era analfabeta.
Ja durant el primer terç del segle XX les dones van eixamplar els seus camps d'activitat en àmbits com el comerç, l'educació, la sanitat i, en general, els serveis. Algunes van poder accedir als estudis universitaris; així, el curs 1927-28 n'hi havia 229 de matriculades a la Universitat de Barcelona. També es van constituir entitats femenines, com l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1909).
La Constitució republicana de 1931 va concedir el dret de vot a les dones. Aquesta mesura va ser precedida per un important debat, en què les posicions de principi, favorables a la igualtat de la dona (defensades per la diputada radical Clara Campoamor), es van acabar imposant als arguments de tipus conjuntural, que consideraven que la dona espanyola encara no estava preparada per exercir el dret de vot (punt que va ser defensat per l'altra diputada de les Corts constituents, la radicalsocialista Victòria Kent). La Constitució republicana va reconèixer, a més, el matrimoni civil i el dret al divorci. També la legislació del Parlament de Catalunya va promoure mesures a favor de la igualtat de gènere. Victòria Kent va ser nomenada directora general de presons i es va convertir, doncs, en la primera dona que exercia un càrrec polític d'importància.
Començada la Guerra Civil (1936-39), les dones van jugar un paper importantíssim en el bàndol republicà, tant al front (com a milicianes i en els serveis sanitaris), com també, i especialment, a la rereguarda, on es van incorporar de manera massiva a la indústria. L'anarquista Frederica Montseny es va fer càrrec de la cartera de Sanitat al govern republicà (1936-37), i es va convertir en la primera dona ministra de l'estat espanyol. D'altra banda, el govern de la Generalitat va aprovar el dret a l'avortament al desembre de 1936.
Per contra, al bàndol franquista es va imposar el retorn a la condició social tradicional de la dona, caracteritzat per la desigualtat jurídica, l'obediència al marit, el retorn a les tasques de la llar i una forta moral catòlica. La Falange Española va crear la Sección Femenina, dirigida per Pilar Primo de Rivera, i la jerarquia de l'Església va imposar una censura moral fèrria. Aquestes condicions es van perpetuar durant la dictadura franquista, i només van viure alguna modificació a partir de la dècada de 1960, en el context d'un fort creixement econòmic i d'una tímida obertura a l'exterior.

La repressió franquista

Amb la victòria franquista, una part molt important de la població catalana, polítics, dirigents i militants de partits obrers i republicans, quadres sindicals i intel·lectuals van haver de marxar a l'exili. Es calcula que durant els primers mesos de 1939 van travessar la frontera entre Catalunya i França mig milió de persones, que fugien dels exèrcits franquistes sota bombardejos. La majoria, un cop a França, van ser internats en camps de refugiats.

A dins el país, tota activitat de caire polític o sindical fora del règim va quedar prohibida i, per tant, era penada judicialment. L'exèrcit d'ocupació va iniciar una dura repressió i les execucions sumàries van ser habituals. Es calcula que uns 150.000 catalans van anar a parar a camps de concentració i a presons i que uns 4.000 van ser afusellats per motius polítics, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Molts van ser depurats.

Però el triomf militar no solament va comportar la repressió política i social, sinó també la lingüística i cultural. Es va prohibir l'ús públic del català, tant escrit com parlat, en els mitjans de comunicació i en l'ensenyament, així com en qualsevol organisme o institució pública o privada. Tot símbol de catalanitat va ser durament perseguit.

A partir de la dècada dels seixanta, el regim va tolerar, fins i tot a la televisió, una mínima presència de la llengua catalana en aspectes folklòrics, i en publicacions o espais clarament marginals. La bandera catalana, tanmateix, va continuar prohibida.

El creixement dels anys 60

En el terreny econòmic, la política autàrquica del primer franquisme va ser negativa per a la indústria catalana. El caràcter tancat del règim suposava la manca de primeres matèries i de béns d'equipament per a l'economia catalana, que es basava en la indústria de transformació i de béns de consum. Els nivells de producció i de salaris reals d'abans de la guerra no es van aconseguir fins ben entrats els anys 50.

L'aprovació del Pla d'estabilització l'any 1959 va significar l'abandó del model econòmic autàrquic i l'adopció de l'economia de lliure mercat. Això va permetre que a Catalunya s'iniciés una etapa de gran creixement industrial, que la va convertir en proveïdora de béns de consum per al conjunt del mercat espanyol.

En aquesta etapa, la indústria tèxtil va ser definitivament superada per altres sectors més dinàmics, com el siderometal·lúrgic i, en menor mesura, el químic. L'arribada de capital estranger va impulsar el desenvolupament d'aquestes indústries. També es va iniciar la construcció de centrals nuclears, com la de Vandellòs. Paral·lelament, l'agricultura es va mecanitzar i es va consolidar el turisme de masses, que va comportar un desenvolupament del sector dels serveis.

Tot plegat va incrementar els beneficis dels empresaris, però també els salaris dels treballadors. Un símbol de la millora de les condicions de vida dels habitants de Catalunya aquests anys es troba en la difusió de l'automòbil.

La immigració

La millora de les condicions econòmiques va anar acompanyada d'una autèntica allau immigratòria sense precedents de treballadors aragonesos, murcians, andalusos i extremenys. Més de la meitat del creixement de l'etapa 1960-1975 va ser degut a la immigració. Fins al 1970, a Catalunya el creixement migratori va ser superior al creixement natural. Els immigrants es van assentar, principalment, a les àrees urbanes de la costa, entre el Tarragonès i l'Alt Empordà. L'àrea metropolitana de Barcelona va ser el principal nucli d'atracció de la immigració, la qual cosa va comportar canvis demogràfics, infraestructurals i urbanístics.

L'augment de mà d'obra va ser un element clau de l'expansió econòmica. L'arribada de noves famílies va incrementar la demanda de béns, com els habitatges. La producció d'aquests béns, a la vegada, va generar nova demanda de mà d'obra.

Amb tot, l'expansió va presentar greus desequilibris. La concentració de població va tenir lloc sense cap mena de planificació urbana ni territorial i amb una nul·la sensibilitat ecològica i protectora dels recursos naturals. Ciutats i barris perifèrics van créixer de manera anàrquica, ja que es feien prevaler els interessos privats especulatius. La presència del barraquisme i la manca absoluta d'infraestructures van ser habituals. A això s'ha d'afegir que el bandejament de la llengua i la cultura catalanes va fer la integració més difícil. Tot plegat, va multiplicar els conflictes socials.

El resultat va ser una economia catalana amb un mediocre nivell de tecnologia, amb uns treballadors amb poca formació i amb unes tècniques empresarials poc modernes. Aquestes deficiències es van posar de relleu quan, a inicis dels anys setanta, es va començar a notar la crisi econòmica internacional.

Les associacions de veïns, sovint vinculades a la resta del moviment obrer antifranquista, van reivindicar davant l'administració la solució dels dèficits i es van convertir en un punt de trobada entre catalans i immigrants.

La resistència interior

La primera resistència interior contra el franquisme la van protagonitzar petits grups clandestins del Front Nacional de Catalunya, el POUM, i la CNT, que era el més fort. Aviat s'hi van sumar el PSUC i altres organitzacions, com Esquerra Republicana o Unió Democràtica de Catalunya. A mitjans dels anys 40, els guerrillers del maquis van organitzar una fracassada ocupació de la Vall d'Aran. També es va crear el Front Universitari de Catalunya, que va impulsar propaganda antifranquista.

Tanmateix, acabada la Segona Guerra Mundial, quan en el context de la Guerra Freda es va fer evident que els aliats no intervindrien contra Franco i el franquisme va ser legitimat pel Vaticà, els EUA i l'ONU, la resistència política, objecte d'una dura repressió, es va desintegrar.

Sí que hi va haver un sector confessional que va fomentar la resistència cultural emparat per institucions eclesiàstiques. Aquesta oposició es va esforçar per donar a conèixer la realitat catalana durant celebracions amb suport oficial com l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat o el Congrés Eucarístic.

La vaga de tramvies de 1951, una protesta contra la pujada de tarifes que va culminar en vaga general, va ser el primer acte de masses important contra el règim. A mitjans dels anys cinquanta hi va haver una segona vaga de tramvies, en què va adquirir relleu el moviment universitari de protesta. Els anys següents, el moviment universitari va crear la seva pròpia organització, integrada pel PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya i altres formacions clandestines. Ja a mitjans dels anys seixanta es va constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants, que va aportar dirigents al moviment democràtic antifranquista.

Alhora, el creixement econòmic iniciat a finals dels anys cinquanta va brindar la base per al desenvolupament d'un nou tipus de moviment obrer, fortament influenciat pel PSUC, el grup antifranquista més ben implantat a Catalunya. També van sorgir corrents sindicals opositors d'orientació cristiana. A mitjans anys seixanta, es van fundar les anomenades Comissions Obreres, que es transformarien en sindicat de classe i serien molt actives en la lluita obrera.

En aquesta etapa van aparèixer en l'espai socialista català nous corrents més radicals, entre els quals el Front Obrer de Catalunya. Així mateix, activistes nacionalistes catòlics, conjuntament amb altres independents, van preparar la campanya contra Galinsoga, el director de La Vanguardia, i els fets del Palau de la Música, on es va cantar el "Cant de la Senyera" davant els ministres de Franco.

Paral·lelament, es va desenvolupar un moviment cívic ampli i divers, incloses les associacions de veïns, que abastava des de campanyes de sensibilització ciutadana a moviments de resistència passiva. Les campanyes de "Volem bisbes catalans" i la de "Català a l'escola" van tenir gran ressò popular. També es va avançar en la recuperació cultural. Van aparèixer publicacions en català, es va crear Omnium Cultural i els Setze Jutges van impulsar la Nova Cançó.

Als inicis dels anys 70, les diferents forces democràtiques es van unir en l'Assemblea de Catalunya, que, amb el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", va protagonitzar bona part de les mobilitzacions populars d'aquesta etapa. En els darrers anys de la dictadura es van configurar noves formacions polítiques, que serien l'embrió dels partits de la democràcia. També es va convocar un Congrés de Cultura Catalana.

EL LIBERALISME I LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX (1793-1897)

Les guerres contra el francès

A Catalunya, les guerres, les revoltes i revolucions, els cops d'estat i altres episodis diversos de violència van ser pràcticament permanents al llarg de tot el segle XIX. Una part important dels episodis bèl·lics i violents d'aquest segle van estar vinculats a l'enfrontament entre absolutistes i liberals. Els primers veien l'absolutisme com una garantia del manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'Església. Els liberals, en canvi, volien ampliar la participació política i eliminar els privilegis feudals establint com a principi rector de l'economia la propietat privada.


Podem dir, que els primers episodis de l'enfrontament entre absolutisme i liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII. Així, la Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795, va ser presentada per l'Església i l'aristocràcia espanyoles com una guerra santa. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni les idees revolucionàries, ni les promeses d'una república catalana fetes pels francesos.

Als inicis del segle XIX, Catalunya va viure un nou enfrontament bèl·lic amb els francesos, la Guerra del Francès, que s'allargà de 1808 fins a 1814. En aquesta guerra, els catalans també van lluitar al costat dels espanyols contra l'invasor francès. Tanmateix, aleshores, les idees que defensava l'anomenat "bàndol patriòtic" català ja s'havien diferenciat. Alguns seguien lluitant pel manteniment de l'absolutisme i el feudalisme. Però, en molts d'altres, les idees liberals i revolucionàries havien començat a fer impacte. A Catalunya, la Guerra del Francès va tenir elements de revolta popular contra l'invasor, però també contra unes ineficaces autoritats establertes responsables d'haver obert als francesos les portes del país.

De fet, la Guerra del Francès va ser la darrera vegada que a Catalunya i a Espanya la lluita entre absolutisme i liberalisme es va presentar com un enfrontament del país contra una força estrangera. Des de llavors, totes les guerres que s'han desenvolupat en territori català han estat guerres civils.

La Catalunya liberal

El buit de poder que es va produir a Espanya durant la Guerra del Francès va impulsar la convocatòria, per primera vegada, d'unes corts representatives a Cadis. La Constitució de Cadis elaborada per aquestes Corts, no va arribar a entrar en vigor, però es va convertir en un símbol de les reivindicacions liberals.

Expulsats els francesos, el regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar pel retorn a l'absolutisme i la repressió dels liberals. Amb tot, la monarquia va buscar el suport dels absolutistes més moderats introduint mesures de caire centralista, concessions a l'exèrcit o no restablint la inquisició. Això, a Catalunya, va provocar la revolta dels reialistes Malcontents. D'altra banda, els liberals, mancats de canals de representació, van acudir als pronunciaments militars per accedir al poder, una pràctica que arribaria a caracteritzar la vida política de la Catalunya i l'Espanya contemporànies. El pronunciament més reeixit d'aquests anys va obrir pas al Trienni Liberal de 1820-1823, que va acabar esclafat per tropes franceses en ajut del monarca espanyol.

El regnat d'Isabel II (1833-1868), va significar el trencament definitiu entre els absolutistes i la monarquia espanyola, simbolitzat en l'esclat de la Primera Guerra Carlina. El liberalisme isabelí, tanmateix, va ser censatari i summament restrictiu. Només una minoria de grans propietaris podia participar en el sistema polític. Des de 1844 fins a 1868, exceptuant del Bienni Progressista de 1854-1856, els governs a Espanya van ser moderats. En canvi, en aquest període, Catalunya, que avançava en la industrialització i necessitava modernitzar l'estat, va ser majoritàriament liberal progressista i va protagonitzar la majoria de revoltes liberals i populars, com el mateix Bienni Progressista. Tot i això, al camp català hi havia també partidaris del carlisme, que van prendre part amb convenciment en les tres guerres carlines que hi va haver al segle XIX a Catalunya. Entre els carlins catalans, hi havia membres de la noblesa, però també pagesos decepcionats d'un capitalisme liberal que ni ampliava llibertats ni reduïa les desigualtats socials.

Les guerres carlines

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.
Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats ¿noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat ¿exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.
Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l'exèrcit estatal.
El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó.
Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic. Des d'aleshores, el carlisme va mantenir un cert suport popular a Navarra, i també entre els sectors més reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups de caràcter paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el carlisme va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), institucionalitzada per Franco el 1937.

Les forces polítiques espanyoles del segle XIX

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans corrents del liberalisme: moderats i progressistes. Els moderats representaven els interessos de l'aristocràcia terratinent i de l'alta burgesia. El model d'estat es fonamentava en el manteniment de l'ordre, el paper hegemònic de la Corona, el pes de l'Església i un sufragi censatari molt reduït. Per contra, els progressistes representaven els interessos de la petita i mitjana burgesia i, en una primera fase, de les classes populars urbanes. Els progressistes subratllaven l'afany d'una àmplia llibertat política i econòmica, el protagonisme de les Corts, el caràcter laic de l'estat i un sufragi també censatari, però de caràcter més ampli. Les etapes progressistes i moderades van posar l'accent en les seves sensibilitats específiques, però no van ser ni de bon tros contradictòries. Unes i altres van acabar definint la Revolució liberal a Espanya, caracteritzada pel seu contingut conservador i centralista i pel suport de les velles classes dirigents ¿noblesa i jerarquia eclesiàstica- i de la nova classe emergent ¿la burgesia terratinent i financera-. Així, els progressistes van dur a terme la desamortització de les terres eclesiàstiques i comunals, mentre els moderats van crear una policia professionalitzada (la guàrdia civil) i van signar un Concordat amb l'Església. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal. Cal remarcar que no eren encara partits polítics consolidats, i que uns i altres van buscar el suport de caps de l'exèrcit, anomenats aleshores espadones.
L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un important suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors de Catalunya i el País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant del Partit Demòcrata i del republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport entre les classes populars urbanes, en especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani. El caràcter restrictiu i autoritari del sistema impedia que cap d'aquestes forces tingués cap possibilitat d'incidir en la vida política.
Durant els primers anys del Sexenni Democràtic (1868-1873), unionistes, progressistes i demòcrates van intentar crear una monarquia de nou encuny, fonamentada en el sufragi universal, el pes de les Corts i un ampli règim de llibertats. La I República (1873-1874) va fracassar, entre altres motius, per l'enfrontament entre republicans federals i unitaris.
La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els conservadors, liderats inicialment per Antonio Cánovas del Castillo, i els liberals fusionistes, dirigits per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos partits van pactar l'alternança al poder, cosa que suposava el frau electoral permanent, un fenomen que es va fonamentar també en el caciquisme.
Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de divisió, van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un important protagonisme en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que va donar lloc a la Lliga Regionalista el 1901), el basquisme (Partit Nacionalista Basc, fundat el 1895) i el socialisme (Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat el 1879).

La burgesia rural entre el segle XVIII i  el XIX

Durant els segles moderns (XVI-XVIII), la pagesia de Catalunya va viure un important procés de polarització social. D'una banda, es va consolidar una pagesia benestant, que va construir masies de pedra i es va confirmar com a classe dirigent al si de les comunitats rurals. D'altra banda, es va estendre una àmplia capa de pagesos pobres, sotmesa a contractes temporals i més onerosos o bé obertament proletaritzada ¿jornalers i mossos de mas, segadors, etc.
Els factors que van abocar a aquesta situació són diversos: l'augment de la dimensió dels masos com a conseqüència de la crisi baixmedieval (els masos del segle XVI eren tres vegades més grans que els seus precedents medievals); la generalització de la figura de l'hereu, esdevinguda a partir del segle XV i legalitzada per les Constitucions, que va evitar la fragmentació de les heretats; la seguretat que suposaven els contractes d'emfiteusi (contracte de quasipropietat perpetu), que va ser confirmada per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486); la generalització d'altres figures contractuals, a partir del segle XVI, amb condicions força més dures i precàries per als pagesos, com els contractes de parceria, masoveria i rabassa morta; la crisi de les rendes feudals, etc.
Els pagesos benestants, anomenats "pagesos grassos", van ser els grans beneficiats de l'expansió agrària del segle XVI, enfront de la noblesa però també enfront de la pagesia pobra. També van protagonitzar el creixement agrari del darrer terç del segle XVII i de la divuitena centúria.
En aquest darrer segle hi va haver la revolució agrària, caracteritzada pel pas de la producció per a l'autoconsum a la producció per a la venda. Les comarques litorals es van especialitzar en el conreu de la vinya (vins i aiguardents), l'olivera i la fruita seca i en van destinar la producció a l'exportació. Les comarques d'interior ho van fer en la producció de cereals, que disposaven d'una gran demanda al litoral. La revolució agrària va anar acompanyada de l'extensió de les terres cultivades, amb la construcció de bancals a les muntanyes i la dessecació d'aiguamolls, i de diverses millores tècniques ¿rotació triennal i reducció de les terres de guaret, extensió de la mula, ampliació de les àrees de regadiu-.
La revolució liberal del segle XIX va consolidar la propietat pagesa, ja que molts emfiteutes es van convertir en propietaris. L'expansió demogràfica va generalitzar els contractes de conreu de caire més onerós, en especial la rabassa morta, que va beneficiar la pagesia benestant. Tot plegat va contribuir a la consolidació d'una burgesia rural, que vivia de les rendes de les terres arrendades.
En termes generals, es pot afirmar que la burgesia agrària litoral es va adherir a la causa liberal, mentre que alguns pagesos grassos de les comarques interiors, menys beneficiats pels canvis, van liderar les partides carlistes.
A la fi del segle XIX, la crisi motivada per l'extensió de la fil·loxera va tornar a enfrontar els grans propietaris agraris i els camperols rabassaires. Aquest enfrontament va caracteritzar el camp català durant les quatre primeres dècades del segle XX.

La industrialització i l'expansió del vapor

Durant el primer terç del segle XIX, moltes manufactures catalanes fins llavors dedicades a la seda o a la llana es van anar passant al cotó. Aquesta expansió de la indústria del cotó va impulsar la seva mecanització. Així, als inicis del segon terç del segle XIX, a la fàbrica de Bonaplata a Barcelona es va introduir la primera màquina de vapor a Catalunya. Des de Barcelona, les màquines de vapor es van anar difonent per tota la costa catalana i van donar lloc al sorgiment de les primeres ciutats industrials. El creixement de la indústria cotonera va continuar imparable fins als anys 60, quan la guerra civil nord-americana va ocasionar la suspensió de les importacions de cotó, de les quals el tèxtil cotoner català n'era depenent.
Paral·lelament, la demanda de vapors va fer que alguns industrials catalans n'emprenguessin la fabricació. Aviat, als tallers Nuevo Vulcano, de Barcelona, es va construir el primer vaixell de vapor de tot l'Estat espanyol. Una mica més tard, a mitjan segle XIX, La Maquinista Terrestre i Marítima es va convertir en l'empresa metal·lúrgica catalana més important. Amb tot, podem dir que durant el segle XIX la metal·lúrgia a Catalunya només va jugar un paper secundari enfront del tèxtil.
La pèrdua de la major part dels territoris espanyols a Amèrica durant les primeres dècades del segle XIX, la manca d'un mercat peninsular per al tèxtil català, vinculat a l'endarreriment permanent de l'agricultura en una Espanya majoritàriament agrària, i la política agrarista i antiindustrialista dels governs de l'estat, va limitar el desenvolupament de la indústria catalana. Els industrials catalans van reaccionar davant d'aquesta situació amb la demanda de mesures proteccionistes per als seus productes, poc competitius a nivell internacional.

El creixement i l'eixample de les ciutats

La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera meitat del segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de ciutats industrials van esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del camp, i es va haver de pensar a ampliar-los.

A Barcelona, aquest problema era especialment greu, perquè els governs, conscients que es tractava d'una ciutat especialment conflictiva, no permetien enderrocar les muralles. L'enderrocament de les muralles va ser una demanda permanent dels barcelonins durant la primera meitat del segle XIX. Finalment, durant el Bienni Progressista aquesta demanda va ser atesa i, pocs anys més tard, el govern va autoritzar l'enginyer i urbanista Idelfons Cerdà perquè projectés l'eixample i reforma de la ciutat. Després d'algunes polèmiques amb l'Ajuntament i el seu candidat, l'arquitecte Antoni Rovira, el projecte de Cerdà va ser aprovat pel govern el 1859 i es va començar a implantar[?]. L'Exposició Universal de 1888, va oferir a les autoritats barcelonines una nova oportunitat per ampliar la ciutat, que durant el segle XIX va multiplicar per cinc la població i va arribar al mig milió d'habitants.

També altres ciutats catalanes van créixer de manera espectacular durant aquest segle, com Tarragona, que va multiplicar gairebé per tres la població. A mitjan segle XIX, aquesta ciutat va enderrocar les muralles i va projectar un eixample. Lleida en el segle XIX va multiplicar per dos el nombre d'habitants.

Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i equipaments per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts casos, eren molt precàries. Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer amb gas i més endavant elèctric, construir la xarxa de tramvies o el clavegueram, etc. També es van haver de modernitzar els mercats, les escoles, els hospitals, les presons, etc.

La Catalunya republicana

Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les llibertats polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les classes mitjanes, que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical, participessin del poder. Els feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens, la defensa de les llibertats individuals, de culte o de premsa, la llibertat d'associació, o la reestructuració de l'administració, sobretot en el context d'un obrerisme emergent, que els darrers anys havia protagonitzat revoltes populars i que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les exigències econòmiques d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els conservadors catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van arribar mai.

Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap altra sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els homes al capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut els conservadors, la Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va culminar amb la Primera República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era desitjable i tolerable.

Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi universal masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població donava suport a les idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal, del respecte a les llibertats individuals, d'introduir reformes socials i, també, d'estructurar territorialment l'estat seguint esquemes federals. De tota manera, aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de l'estat, on predominaven els liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada vegada més, es van mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El desacord entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia d'Amadeu I de Savoia, que acabà abdicant.

La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances entre els republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos catalans van arribar a presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no es repetiria. Tanmateix, l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar mai. Conservadors de dins i de fora de Catalunya es van posar d'acord per enderrocar la Primera República, novament amb l'ajut dels militars, i restaurar la monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII.

L'organització del moviment obrer

La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un nou grup social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més d'una tercera part dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven sotmesos a condicions de treball molt dures, amb salaris molt baixos, encara més per als nens i les dones, llargues jornades de treball de fins a 14 hores, amb males condicions de salubritat i higiene, sense cap mena d'assegurança per malaltia o atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat d'associació.

Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la mecanització de les fàbriques, que veien com una font d'atur. Aquest va ser el motiu de l'incendi de la fàbrica Bonaplata a començaments del segon terç del segle XIX. Pocs anys després, va sorgir la Societat de Teixidors de Barcelona, que va fomentar l'associacionisme obrer arreu de Catalunya i va participar en les revoltes populars de l'etapa. Més endavant, sobretot entre els republicans catalans, es van difondre les idees dels socialistes utòpics. Des de 1844 fins a l'esclat de la Revolució de 1868, tanmateix, i exceptuant el breu parèntesi del Bienni Progressista de 1854-56, quan a Catalunya es va crear la Junta Central de Directors de la Classe Obrera i es va convocar la primera vaga general, les associacions obreres van estar prohibides.

El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb això, el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van introduir en l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de l'anarquisme. L'any 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en què es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors.

Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació Internacional de Treballadors.

La Renaixença i els orígens del catalanisme 

A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia intel·lectual catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una reaparició del català en l'àmbit de la literatura i la cultura en general. S'ha vist en l' Oda a la Pàtria d'Aribau el primer exponent d'aquest moviment cultural, que es va expressar amb sentiments nostàlgics envers el passat històric de Catalunya. En el desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper clau la restauració dels Jocs Florals des de 1859.

Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors dramàtics sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el va representar Narcís Oller.

Paral·lelament, des dels inicis de la Restauració monàrquica de 1875, alguns sectors de la societat catalana van començar a propugnar el reconeixement polític de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt heterogeni, lentament, es va organitzar i va anar concretant les seves demandes. Una fita important en aquest procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català. El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava diferents associacions catalanistes conservadores, va convocar una reunió a Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a Catalunya.

La Febre d'Or

El darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període d'expansió gràcies a l'increment del mercat espanyol i, també, a mesures proteccionistes que li atorgaven l'exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les Filipines. També van progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la llana a Sabadell i Terrassa.

En aquesta etapa, la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius Llobregat i Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les màquines, més barata que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes fàbriques es van organitzar com a colònies industrials, que oferien als obrers habitatge, església, botigues i altres serveis. D'aquesta manera, alhora, els obrers estaven més controlats pels propietaris i n'eren més depenents. Amb tot, a finals de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies.

Els bons resultats al tèxtil i el creixement de les ciutats van donar impuls al desenvolupament d'altres indústries, com l'elèctrica, útil com a força motriu i per a l'enllumenat. La primera central tèrmica es va construir a Barcelona el 1875, i més endavant, es convertiria en la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. També van sorgir empreses vinculades a l'expansió del ferrocarril i els transports en general com Material per a Ferrocarrils i Construccions de la família Girona. Aquests mateixos anys, Francesc Lacambra va fundar a Torelló la foneria de coure més important de Catalunya.

El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de crèdit, com el Banc Hispano-Colonial i de l'expansió de la borsa. Els guanys aconseguits van induir les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que s'han anomenat els de la "febre d'or", a fer inversions borsàries cada vegada més especulatives. La febre d'or va culminar amb la fallida d'importants institucions financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de rebot, va portar la indústria a la crisi.

La Fil.loxera i la crisi agrària finisecular

Durant el segle XIX, l'agricultura catalana va continuar el procés d'especialització iniciat el segle anterior. Una d'aquestes especialitzacions era la viticultura. A mitjan segle, el progrés en la fabricació i exportació de vins i aiguardents va fer que el cultiu de la vinya s'estengués. Aquest avenç de la vinya es va veure especialment potenciat quan, als anys 60, les vinyes franceses van començar a patir la plaga de la fil·loxera, un insecte procedent d'Amèrica, que atacava les arrels dels ceps i en provocava la mort. Aleshores la producció vinícola de França va disminuir i les exportacions catalanes van començar a créixer. A comarques com el Penedès, el Priorat o el Vallès i d'altres la vinya va ocupar tots els racons. Fins i tot en terres poc productives, els elevats preus assolits pel vi feien rendible plantar vinya.

Les advertències de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, agrupació de propietaris agraris, que calia preveure l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, no van poder evitar els estralls causats per aquest insecte als ceps catalans a partir de 1879. Després de moltes recerques, la solució es va trobar en la replantació de les vinyes amb peus americans, que eren immunes a la plaga, i s'empeltaven amb les espècies tradicionals del país.

La fil·loxera no solament va arruïnar molts productors, i va reduir de manera important la superfície dedicada a la vinya, sinó que va evidenciar els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, el contracte habitual a la vinya, que es fixava fins a la mort dels ceps plantats.

Com que a causa de la fil·loxera els ceps havien mort, els propietaris van considerar els contractes extingits, cosa que va provocar una llarga lluita dels pagesos, que qüestionaven la propietat de la vinya. Finalment, a les darreries del segle XIX, es va acordar permetre la continuïtat dels conreadors, però no sota el règim de rabassa morta, sinó mitjançant un nou contracte temporal, però normalment de renovació automàtica, que no qüestionava el dret del propietari.

D'altra banda, a finals de segle, l'arribada a Europa de cereals dels Estats Units, va provocar una baixada dels preus d'aquest producte, que va arruïnar els productors catalans. La crisi agrària de finals de segle també va repercutir en la indústria catalana, ja que va reduir el consum pagès.

De l'anarquisme al terrorisme

A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi del Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els sindicalistes contraris a les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les Tres Classes de Vapor, el sindicat tradicional del tèxtil de posicions moderades. Tot i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar predominant l'anarquisme.

El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per primera vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot, amb la crisi finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i es va iniciar una onada d'accions terroristes contra objectius de la burgesia, l'anomenada "propaganda pel fet". Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb desenes de víctimes o d'una altra durant la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes". La resposta de la patronal catalana i les autoritats governamentals contra aquests actes va ser extremar les mesures repressives contra el moviment obrer, com es va evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van colpejar durament l'organització del sindicalisme català.

En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898, convenceria una part de la burgesia catalana de la necessitat de reformar políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat.

LA DECADÈNCIA POLÍTICA I LA REPRESA ECONÒMICA A L'EDAT MODERNA (S.XVI-XVIII)

Absolutisme i castellanització

A la mort de Ferran el Catòlic, la Corona d'Aragó va recaure en mans del seu nét Carles I, que era emperador d'Àustria i rei de Castella. Amb això, Catalunya va passar a formar part d'un imperi ja enorme, al qual es van afegir els territoris conquerits a Amèrica.

Tanmateix, la feblesa demogràfica i territorial de Catalunya enfront de Castella va fer que la influència dels catalans a l'administració reial fos poca. El rei, que gairebé sempre era absent de Catalunya, va crear la figura del lloctinent o virrei, com a representant seu. Les corts, que havien constituït la base del pactisme, es van convocar cada vegada menys. Això va conduir a conflictes entre la monarquia i les institucions catalanes.

Alhora, en aquest període es va iniciar la decadència del català. Els estaments privilegiats catalans van optar per castellanitzar-se i van establir lligams familiars amb els grans llinatges de la noblesa castellana, com els Cardona, que es van vincular amb els ducs de Medinaceli. També l'Església es va castellanitzar. El monarca va nomenar bisbes castellans i els monestirs, inclòs Montserrat, van ser ocupats per monjos procedents de Castella.

Amb tot, la Generalitat i els Consells municipals van subsistir i, fins i tot, van incrementar les seves atribucions. A més, gràcies a l'absentisme de la noblesa, van poder accedir a aquestes institucions alguns mercaders i pagesos benestants.

L'estancament econòmic dels segles XVI i XVII

La sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el règim feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església van continuar dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, van tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia la població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies.

En aquesta etapa, va col·laborar a la recuperació demogràfica de Catalunya la immigració de població del sud de França, que es va dedicar, sobretot a l'agricultura, però també a altres molts oficis.

Un canvi important en l'agricultura catalana no es va produir fins al darrer terç del segle XVII, quan es va començar un procés d'especialització en els cultius. Aleshores, a les comarques de la costa catalana es va difondre el cultiu de la vinya, que, ja al segle següent, obriria les portes al negoci d'exportació d'aiguardent.

Pel que fa al comerç, al segle XVI, Catalunya va deixar de ser la gran potència comercial i marítima dels segles anteriors. Els catalans no es van beneficiar del comerç amb Amèrica, que va ser monopolitzat pels comerciants de la Corona de Castella. València va reemplaçar Barcelona com a primer port peninsular.

A la indústria, l'activitat més important va seguir sent la fabricació de teixits de llana o draperia i la sederia. Algunes fases de la producció es van traslladar al camp. Amb tot, la producció va continuar sent controlada pels gremis d'oficis, dirigits pels amos dels tallers més importants. Però, també van sorgir algunes empreses més grans que escapaven del control dels gremis. A les valls del Pirineu, es va desenvolupar la farga.

Quan, a finals del segle XVII, l'economia catalana es va començar a redreçar, es va crear la Junta de Comerç amb la finalitat d'impulsar les activitats industrials i mercantils del Principat.

La inquisició

La Inquisició era un tribunal eclesiàstic encarregat de vetllar per la puresa de la fe i reprimir les heretgies.

A la Corona d'Aragó es va institucionalitzar al segle XIII una Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant des de la fi del segle XIV.

El 1478, els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV una butlla que els va permetre organitzar el tribunal del Sant Ofici, o Inquisició, a la Corona de Castella. La Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de judaïtzar, és a dir, de mantenir en privat el culte de la religió hebraica.

Des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s'executaven en grans actes públics (actes de fe), els "reconciliats" (o penedits) eren objecte d'un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort.

El 1483, Ferran II va decidir estendre la Inquisició castellana als regnes de la Corona d'Aragó. Aquest fet va provocar una important resistència per part de les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l'autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l'afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica. Cal tenir en compte que, al Principat, jueus i conversos eren col·lectius poc nombrosos, i que aquests darrers es trobaven en una fase molt avançada d'assimilació cultural. Tanmateix, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona.

Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s'havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes. L'oposició de les institucions al nou tribunal es va prolongar, però, en els segles següents.

Ja a la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, més en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política.

Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials (fins i tot contra autoritats de l'Església com l'arquebisbe de Toledo, Bartolomé de Carranza), es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals ¿detenció dels diputats de la Generalitat (1569), revolta d'Aragó (1591), etc. L'ofensiva inquisitorial va ser acompanyada per altres mesures, com la prohibició d'estudiar a l'estranger.

Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa (Revolució Científica).

Ja al segle XVIII, la Inquisició va actuar contra l'extensió de les noves idees il·lustrades i liberals. Durant la Guerra del Francès, el tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. La mesura va ser confirmada definitivament el 1834.

L'expulsió dels moriscos

Els moriscos eren els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir restar al territori mitjançant capitulacions.

A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 8.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre.

Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d'un terç dels habitants del regne, i a l'Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals.

A la Corona de Castella eren poc més de 100.000, amb una presència important a Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous.

A la Corona d'Aragó, els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura. Tot i que formalment cristianitzats, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis ¿llengua, costums, vestits, etc. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d'Aragó, es trobessin en un procés força avançat d'assimilació cultural.

Defensats pels seus senyors cristians, que n'obtenien importants rendes, van ser víctimes de diverses explosions xenòfobes durant el segle XVI, en especial al País Valencià.

A la Corona de Castella havien estat dispersats després de la revolta de las Alpujarras (1568-1570); allí, els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers.

L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic.

En particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani.

En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. Ja el 1610 es va fer l'expulsió dels moriscos dels altres territoris. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa.

A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscos del bisbat de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Per al conjunt peninsular es dóna la xifra de 273.000.

La seva sort va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d'Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l'expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on consta que alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria.

Són conegudes les aportacions tecnològiques i culturals de diverses comunitats morisques establertes al Magrib.

Per als regnes hispànics, l'expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l'ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.

Al Regne de València, però, la mesura va provocar una greu crisi econòmica, que no es va poder superar plenament fins a la fi del segle. La repoblació del regne va consolidar un model social fortament feudalitzat.

Paradoxalment, la noblesa va confirmar el seu poder econòmic, mentre la burgesia de les ciutats en va resultar molt afeblida. Les contradiccions de la societat valenciana es van expressar en la revolta de la Segona Germania (1693).

Bandolers i corsaris

Catalunya va ser en aquesta etapa una terra de bandolers. En el bandolerisme, hi va participar la noblesa, a les ordres de la qual actuaven els bandolers. Aquests bandolers, moltes vegades, però no sempre, procedien de les classes populars. Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, han estat els dos bandolers més mitificats per la literatura.

La xarxa de col·laboradors (o fautors), dels bandolers travessava totes les classes socials i incloïa, també, les autoritats i el clergat. Algunes masies van afegir torres de defensa per resistir possibles atacs de bandits.

Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers van ser durament perseguits. Alguns van ser condemnats a mort, com Serrallonga. Però, en altres casos, com en el de Perot Rocaguinarda, les autoritats els indultaven a canvi que s'enrolessin als exèrcits.

Un altre fenomen característic de l'etapa va ser el corsarisme. Els corsaris eren una mena de pirates, però que tenien el suport d'un estat, a qui concedien una part dels guanys. Els catalans, a vegades, van organitzar el seu propi cors. També a Mallorca, el cors va esdevenir un gran negoci durant la segona meitat del segle XVII.

Alhora, durant aquest període, diverses poblacions de la costa catalana i de les illes van patir violents atacs de corsaris que, sovint, procedien del nord d'Àfrica o de l'imperi turc. En la redempció dels captius i la satisfacció de l'import del rescat, hi van participar els ordes religiosos, les confraries i germandats o intermediaris privats.

La Guerra dels Segadors

L'any 1640, el rei va obligar la pagesia catalana a allotjar uns 10.000 soldats del seu exèrcit, que havien de lluitar contra els francesos. Els abusos d'aquests soldats a les cases i poblacions van provocar que els pagesos organitzessin avalots. A la vegada, aquests avalots eren contestats per accions cada cop més violentes dels exèrcits. Quan el comte-duc d'Olivares, favorit del rei Felip IV, va fer empresonar dos consellers de Barcelona i el diputat militar de la Generalitat, un grup de camperols armats els van alliberar.

Uns quants dies més tard, després que un segador resultés ferit, una munió de camperols es va dirigir a Barcelona a la casa del lloctinent, comte de Santa Coloma. Com que els van prohibir l'entrada, els camperols van saquejar diverses cases de funcionaris reials. Més tard, es van dirigir a les Drassanes, on s'amagava el lloctinent, i el van matar en una acció que s'ha anomenat el Corpus de Sang. Hi va haver entre 12 i 20 morts.

La Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d'un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l'ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S'iniciava així, la Guerra dels Segadors.

La mala actuació dels soldats francesos, la pesta i algunes concessions per part de Felip IV, van anar augmentant el nombre dels catalans partidaris de retornar a la monarquia hispànica. Finalment, a la tardor de 1652, Barcelona es va rendir després d'un llarg setge.

El Tractat dels Pirineus, que espanyols i francesos van signar set anys més tard, va suposar per a Catalunya la pèrdua del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

La Guerra de Successió

A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.

Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.

La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.

A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.

La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.

L'ocupació de Catalunya

Després de la derrota de 1714, les corts, la Generalitat i els consells municipals es van abolir. El Palau de la Generalitat va ser ocupat per la Reial Audiència, nomenada pel rei, i molts oficials i soldats austriacistes van ser empresonats o es van haver d'exiliar. A Barcelona, es va construir la Ciutadella militar per controlar la ciutat, cosa que va implicar l'enderroc de 1.200 habitatges del barri de la Ribera. Tots els estudis universitaris de Catalunya es van tancar i en el seu lloc es va crear una nova universitat a Cervera.

Dos anys més tard, el decret de Nova Planta va abolir les constitucions de Catalunya i va imposar les lleis de Castella. El govern del Principat va quedar en mans d'un capità general, que comandava l'exèrcit del rei a Catalunya, presidia la Reial Audiència, i disposava de 12 corregidors amb seu a les principals ciutats catalanes. Els municipis van ser dissolts i es va imposar el sistema de nomenament reial d'alcaldes i regidors. A més, es va establir un nou impost, el cadastre, que significava la incorporació del Principat al règim impositiu castellà.

Des d'aleshores, molts alts càrrecs van anar a parar a vassalls de la corona de Castella sense vinculacions amb Catalunya. Molts felipistes o botiflers, van ser recompensats amb càrrecs intermedis i subalterns, com els de corregidor, alcalde o regidor. Per perseguir els guerrillers rebels, com el Carrasclet, es van crear el mossos d'esquadra.

El decret de Nova Planta va iniciar també la persecució política de la llengua catalana, que al llarg del segle es va estendre a tots els àmbits públics. El volum de llibres editats en català al segle XVIII, el segle de la Il·lustració, va ser molt pobre.

L'expansió de la vinya i l'aiguardent

Durant el segle XVIII, la població de Catalunya es va duplicar fins arribar al milió d'habitants. Aquest augment de la població va fer que al camp s'incrementés la superfície conreada. També es van introduir noves tècniques, com el regadiu o la rotació de cultius. A diferents llocs de Catalunya, els pagesos van poder dedicar una part de la seva producció a la venda i es van especialitzar en el cultiu del blat, l'olivera o la fruita seca.

A les comarques de la costa, com el Maresme, el Penedès i el Camp de Tarragona, la vinya va ocupar les zones fins llavors destinades als conreus tradicionals i, també, els vessants de les muntanyes. Al pagès, li sortia a compte elaborar vins i aiguardents perquè hi havia una forta demanda d'aquests productes des de la mar del Nord i des d'Amèrica, que feia que els preus fossin elevats. La destil·lació es va difondre i l'aiguardent va passar a ser el primer producte d'exportació de Catalunya. Els comerciants de Reus i Valls organitzaven la producció per tota la comarca i en controlaven la comercialització local i l'exportació a partir dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils.

En les zones on es cultivava la vinya, es van generalitzar els contractes de rabassa morta, que duraven fins a la mort dels ceps plantats, és a dir, uns cinquanta anys. Això, va permetre la consolidació d'una classe mitjana pagesa, amb possibilitats de consum, cosa que, a la vegada, va impulsar del desenvolupament industrial.

Hispanoamèrica al segle XVIII

Amb l'ocupació de Califòrnia (1769), l'imperi espanyol a Amèrica va assolir la seva màxima extensió. Abastava els territoris compresos entre Califòrnia, Texas i la Florida, al nord, i l'extrem sud del continent, a més de la major part de les illes del Carib.

Les altres potències colonials amb presència a Amèrica eren Portugal (que dominava el Brasil), la Gran Bretanya, França i els Països Baixos.

L'Amèrica hispana s'organitzava políticament a través dels virregnats, governats per un virrei. Els més antics eren els de Nova Espanya (Mèxic), fundat el 1535, i el Perú (1543). Ja al segle XVIII es van crear els virregnats de Nova Granada, amb seu a Santa Fe de Bogotà (1717) i Riu de la Plata, amb seu a Montevideo (1776).

Altres àmbits de govern de menor rang eren les audiències i les capitanies generals. Els virreis eren funcionaris d'origen peninsular, i el seus anys de govern eren limitats. Durant el darrer terç del segle, va augmentar el control de la monarquia sobre tots els àmbits de govern americans.

La societat americana s'estructurava sobre una base racial. Els alts funcionaris i els comerciants amb Espanya eren d'origen peninsular. Els criolls, descendents dels colonitzadors, disposaven de grans propietats i constituïen la minoria dirigent. Per sota seu se situaven mestissos, indis, mulats i negres, majoritàriament esclaus. El seu repartiment territorial era divers: en aquells àmbits en què la població indígena havia estat fortament delmada pels efectes de la conquesta, com al Carib, ben aviat va ser substituïda per mà d'obra esclava d'origen africà; per contra, en les zones on va mantenir un fort pes demogràfic, com als altiplans de Mèxic i el Perú, indis i mestissos constituïen els grups més nombrosos.

Cap al 1700, la població total d'Hispanoamèrica era de poc més de deu milions d'habitants, 500.000 dels quals eren d'origen europeu. Al llarg del segle augmentà considerablement, però. Així, cap al 1825, la població hispanoamericana se situava al voltant dels vint-i-tres milions d'habitants ; poc més de tres milions eren blancs.

L'economia colonial americana es va fonamentar, en una primera fase, en l'exportació de metalls preciosos (sobretot plata) a la península. Tanmateix, el progressiu esgotament de les grans mines (com Potosí i Zacatecas), va obligar a reorientar l'economia del continent cap a l'agricultura i la ramaderia. Aquest procés es va consolidar al llarg del segle XVII.

Així, Hispanoamèrica es va convertir en la principal exportadora a la península de productes tropicals (canya de sucre, cacau, cotó i tabac), matèries tintòries i medicinals i cuirs no treballats. Els impostos sobre el comerç colonial constituïen una de les principals fonts d'ingressos de la corona.

La liberalització del comerç amb Amèrica (1778) va permetre el comerç directe des dels ports catalans. Les exportacions catalanes no van parar de créixer en els anys següents. Catalunya exportava productes agraris (sobretot vins i aiguardents, però també oli i fruita seca) i manufacturats (estampats de cotó, teixits de llana i seda, paper i productes metal·lúrgics).

El control polític i econòmic per part de la metròpoli va generar un fort malestar entre la minoria criolla. Aquest col·lectiu va encapçalar la lluita per la independència durant el primer quart del segle XIX.

La represa del comerç i la indústria de les indianes

Al segle XVIII es va produir un canvi molt important per al comerç català, l'obertura del mercat americà (1778). Els navegants catalans van crear companyies comercials per exportar a Amèrica des de Barcelona, Salou o Mataró, sobretot, aiguardents i teixits, i importar aliments com el cacau o el sucre. Des de final del segle XVIII, els anomenats indianos, catalans que emigraven a Amèrica per fer-hi negocis (inclòs el tràfic d'esclaus), i retornar enriquits, es van multiplicar. Els navegants catalans també van comerciar amb els grans ports de la mar del Nord, com Londres i Amsterdam.

Aquest comerç va impulsar el desenvolupament interior de Catalunya. Els ramblers o negociants de mules i els traginers es van convertir en factors molt importants per assegurar la circulació de les mercaderies per camins de trànsit molt difícil. La companyia més important de ramblers i traginers de l'època va ser la dels Cortadelles de Calaf. A les localitats més importants, també es va convertir en una institució imprescindible la botiga, on es venien els productes regionals, els estrangers i els colonials.

Pel que a la indústria, la del paper, la del ferro i la de la construcció de vaixells van prosperar. També es va reanimar la draperia, que a Sabadell, Terrassa o Igualada es va renovar. Però, pel que fa a la indústria tèxtil cal destacar, sobretot, el desenvolupament dels teixits de cotó estampats o indianes. Aquestes fàbriques eren més modernes que les anteriors perquè no estaven sotmeses als privilegis dels gremis, es podien establir a les ciutats i agrupar els treballadors. Primer les fàbriques d'indianes només estampaven els teixits, que importaven de fora. Però, després, van anar abraçant la producció de teixit i la filatura i només havien d'importar el cotó. Les primeres fàbriques es van concentrar a Barcelona i Mataró. Aquestes empreses es van anar fent grans i es van mecanitzar impulsades pel mercat americà.

A finals de segle, l'inici de la pèrdua dels mercats americans, conseqüència de les guerres colonials, va exigir de la indústria tèxtil catalana un important esforç d'inversió i adaptació.

Els rebomboris del pa

El 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució Francesa, Barcelona va viure una revolta popular molt important, causada per una crisi de subsistències i per l'augment dels preus del blat. Fets similars es van produir en altres localitats, com Vic i Mataró. La repressió aplicada per les autoritats va ser extremament dura.

La revolta es va iniciar el 28 de febrer a la nit, després d'haver anunciat que, l'endemà, el preu del pa havia de sofrir un encariment significatiu. La multitud va assaltar, saquejar i incendiar el pastim, o fleca municipal, que havia estat privatitzat el 1767, malgrat l'oposició de les tropes enviades pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto.

L'endemà, 1 de març, diumenge, la multitud es va manifestar al matí al pla de Palau i va obtenir garanties per escrit que el preu del blat no augmentaria; també va assolir la llibertat dels detinguts de la nit anterior. A la tarda, però, van continuar els aldarulls, que reivindicaven la reducció del preu d'altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l'oli; alguns avalotats van ocupar la catedral i van tocar a sometent. Tanmateix, els regidors i les classes dirigents van organitzar patrulles ciutadanes, amb l'objectiu de restablir l'ordre, i van detenir uns quants insurgents.

L'endemà, 2 de març, només es van produir incidents aïllats. Les patrulles es van fer càrrec de l'ordre públic a la ciutat, i la majoria d'establiments van tornar a obrir. Tanmateix, els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu del blat i a garantir-ne la qualitat. La revolta havia acabat.

Les conseqüències van ser, però, importants. El capità general va ser substituït pel comte de Lacy. Es van sentenciar set condemnes a mort a Barcelona, i també d'altres a Vic i Mataró. D'altres revoltats van ser desterrats. L'exèrcit es va tornar a fer càrrec de l'ordre públic al cap i casal.

Els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant l'augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. Entre els factors que el van provocar cal esmentar les males collites dels anys 1787 i 1788, la liberalització del comerç de cereals i, sobretot, l'extensió del proletariat a Barcelona, que en va ser l'autèntica classe protagonista.

Els fets van evidenciar la feblesa de l'exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Sense ideari, organització ni dirigents propis, la revolta no va assolir les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica revolució. Malgrat la violència uns quants episodis, no va superar el caràcter d'avalot popular provocat per una crisi de subsistències.