Absolutisme i castellanització
A la mort de Ferran el Catòlic, la Corona d'Aragó va recaure en mans del seu nét Carles I, que era emperador d'Àustria i rei de Castella. Amb això, Catalunya va passar a formar part d'un imperi ja enorme, al qual es van afegir els territoris conquerits a Amèrica.
Tanmateix, la feblesa demogràfica i territorial de Catalunya enfront de Castella va fer que la influència dels catalans a l'administració reial fos poca. El rei, que gairebé sempre era absent de Catalunya, va crear la figura del lloctinent o virrei, com a representant seu. Les corts, que havien constituït la base del pactisme, es van convocar cada vegada menys. Això va conduir a conflictes entre la monarquia i les institucions catalanes.
Alhora, en aquest període es va iniciar la decadència del català. Els estaments privilegiats catalans van optar per castellanitzar-se i van establir lligams familiars amb els grans llinatges de la noblesa castellana, com els Cardona, que es van vincular amb els ducs de Medinaceli. També l'Església es va castellanitzar. El monarca va nomenar bisbes castellans i els monestirs, inclòs Montserrat, van ser ocupats per monjos procedents de Castella.
Amb tot, la Generalitat i els Consells municipals van subsistir i, fins i tot, van incrementar les seves atribucions. A més, gràcies a l'absentisme de la noblesa, van poder accedir a aquestes institucions alguns mercaders i pagesos benestants.
L'estancament econòmic dels segles XVI i XVII
La sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el règim feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església van continuar dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, van tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia la població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies.
En aquesta etapa, va col·laborar a la recuperació demogràfica de Catalunya la immigració de població del sud de França, que es va dedicar, sobretot a l'agricultura, però també a altres molts oficis.
Un canvi important en l'agricultura catalana no es va produir fins al darrer terç del segle XVII, quan es va començar un procés d'especialització en els cultius. Aleshores, a les comarques de la costa catalana es va difondre el cultiu de la vinya, que, ja al segle següent, obriria les portes al negoci d'exportació d'aiguardent.
Pel que fa al comerç, al segle XVI, Catalunya va deixar de ser la gran potència comercial i marítima dels segles anteriors. Els catalans no es van beneficiar del comerç amb Amèrica, que va ser monopolitzat pels comerciants de la Corona de Castella. València va reemplaçar Barcelona com a primer port peninsular.
A la indústria, l'activitat més important va seguir sent la fabricació de teixits de llana o draperia i la sederia. Algunes fases de la producció es van traslladar al camp. Amb tot, la producció va continuar sent controlada pels gremis d'oficis, dirigits pels amos dels tallers més importants. Però, també van sorgir algunes empreses més grans que escapaven del control dels gremis. A les valls del Pirineu, es va desenvolupar la farga.
Quan, a finals del segle XVII, l'economia catalana es va començar a redreçar, es va crear la Junta de Comerç amb la finalitat d'impulsar les activitats industrials i mercantils del Principat.
La inquisició
La Inquisició era un tribunal eclesiàstic encarregat de vetllar per la puresa de la fe i reprimir les heretgies.
A la Corona d'Aragó es va institucionalitzar al segle XIII una Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant des de la fi del segle XIV.
El 1478, els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV una butlla que els va permetre organitzar el tribunal del Sant Ofici, o Inquisició, a la Corona de Castella. La Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de judaïtzar, és a dir, de mantenir en privat el culte de la religió hebraica.
Des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s'executaven en grans actes públics (actes de fe), els "reconciliats" (o penedits) eren objecte d'un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort.
El 1483, Ferran II va decidir estendre la Inquisició castellana als regnes de la Corona d'Aragó. Aquest fet va provocar una important resistència per part de les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l'autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l'afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica. Cal tenir en compte que, al Principat, jueus i conversos eren col·lectius poc nombrosos, i que aquests darrers es trobaven en una fase molt avançada d'assimilació cultural. Tanmateix, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona.
Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s'havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes. L'oposició de les institucions al nou tribunal es va prolongar, però, en els segles següents.
Ja a la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, més en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política.
Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials (fins i tot contra autoritats de l'Església com l'arquebisbe de Toledo, Bartolomé de Carranza), es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals ¿detenció dels diputats de la Generalitat (1569), revolta d'Aragó (1591), etc. L'ofensiva inquisitorial va ser acompanyada per altres mesures, com la prohibició d'estudiar a l'estranger.
Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa (Revolució Científica).
Ja al segle XVIII, la Inquisició va actuar contra l'extensió de les noves idees il·lustrades i liberals. Durant la Guerra del Francès, el tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. La mesura va ser confirmada definitivament el 1834.
L'expulsió dels moriscos
Els moriscos eren els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir restar al territori mitjançant capitulacions.
A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 8.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre.
Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d'un terç dels habitants del regne, i a l'Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals.
A la Corona de Castella eren poc més de 100.000, amb una presència important a Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous.
A la Corona d'Aragó, els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura. Tot i que formalment cristianitzats, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis ¿llengua, costums, vestits, etc. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d'Aragó, es trobessin en un procés força avançat d'assimilació cultural.
Defensats pels seus senyors cristians, que n'obtenien importants rendes, van ser víctimes de diverses explosions xenòfobes durant el segle XVI, en especial al País Valencià.
A la Corona de Castella havien estat dispersats després de la revolta de las Alpujarras (1568-1570); allí, els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers.
L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic.
En particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani.
En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. Ja el 1610 es va fer l'expulsió dels moriscos dels altres territoris. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa.
A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscos del bisbat de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Per al conjunt peninsular es dóna la xifra de 273.000.
La seva sort va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d'Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l'expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on consta que alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria.
Són conegudes les aportacions tecnològiques i culturals de diverses comunitats morisques establertes al Magrib.
Per als regnes hispànics, l'expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l'ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.
Al Regne de València, però, la mesura va provocar una greu crisi econòmica, que no es va poder superar plenament fins a la fi del segle. La repoblació del regne va consolidar un model social fortament feudalitzat.
Paradoxalment, la noblesa va confirmar el seu poder econòmic, mentre la burgesia de les ciutats en va resultar molt afeblida. Les contradiccions de la societat valenciana es van expressar en la revolta de la Segona Germania (1693).
Bandolers i corsaris
Catalunya va ser en aquesta etapa una terra de bandolers. En el bandolerisme, hi va participar la noblesa, a les ordres de la qual actuaven els bandolers. Aquests bandolers, moltes vegades, però no sempre, procedien de les classes populars. Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, han estat els dos bandolers més mitificats per la literatura.
La xarxa de col·laboradors (o fautors), dels bandolers travessava totes les classes socials i incloïa, també, les autoritats i el clergat. Algunes masies van afegir torres de defensa per resistir possibles atacs de bandits.
Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers van ser durament perseguits. Alguns van ser condemnats a mort, com Serrallonga. Però, en altres casos, com en el de Perot Rocaguinarda, les autoritats els indultaven a canvi que s'enrolessin als exèrcits.
Un altre fenomen característic de l'etapa va ser el corsarisme. Els corsaris eren una mena de pirates, però que tenien el suport d'un estat, a qui concedien una part dels guanys. Els catalans, a vegades, van organitzar el seu propi cors. També a Mallorca, el cors va esdevenir un gran negoci durant la segona meitat del segle XVII.
Alhora, durant aquest període, diverses poblacions de la costa catalana i de les illes van patir violents atacs de corsaris que, sovint, procedien del nord d'Àfrica o de l'imperi turc. En la redempció dels captius i la satisfacció de l'import del rescat, hi van participar els ordes religiosos, les confraries i germandats o intermediaris privats.
La Guerra dels Segadors
L'any 1640, el rei va obligar la pagesia catalana a allotjar uns 10.000 soldats del seu exèrcit, que havien de lluitar contra els francesos. Els abusos d'aquests soldats a les cases i poblacions van provocar que els pagesos organitzessin avalots. A la vegada, aquests avalots eren contestats per accions cada cop més violentes dels exèrcits. Quan el comte-duc d'Olivares, favorit del rei Felip IV, va fer empresonar dos consellers de Barcelona i el diputat militar de la Generalitat, un grup de camperols armats els van alliberar.
Uns quants dies més tard, després que un segador resultés ferit, una munió de camperols es va dirigir a Barcelona a la casa del lloctinent, comte de Santa Coloma. Com que els van prohibir l'entrada, els camperols van saquejar diverses cases de funcionaris reials. Més tard, es van dirigir a les Drassanes, on s'amagava el lloctinent, i el van matar en una acció que s'ha anomenat el Corpus de Sang. Hi va haver entre 12 i 20 morts.
La Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d'un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l'ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S'iniciava així, la Guerra dels Segadors.
La mala actuació dels soldats francesos, la pesta i algunes concessions per part de Felip IV, van anar augmentant el nombre dels catalans partidaris de retornar a la monarquia hispànica. Finalment, a la tardor de 1652, Barcelona es va rendir després d'un llarg setge.
El Tractat dels Pirineus, que espanyols i francesos van signar set anys més tard, va suposar per a Catalunya la pèrdua del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.
La Guerra de Successió
A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.
La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.
A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.
La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.
L'ocupació de Catalunya
Després de la derrota de 1714, les corts, la Generalitat i els consells municipals es van abolir. El Palau de la Generalitat va ser ocupat per la Reial Audiència, nomenada pel rei, i molts oficials i soldats austriacistes van ser empresonats o es van haver d'exiliar. A Barcelona, es va construir la Ciutadella militar per controlar la ciutat, cosa que va implicar l'enderroc de 1.200 habitatges del barri de la Ribera. Tots els estudis universitaris de Catalunya es van tancar i en el seu lloc es va crear una nova universitat a Cervera.
Dos anys més tard, el decret de Nova Planta va abolir les constitucions de Catalunya i va imposar les lleis de Castella. El govern del Principat va quedar en mans d'un capità general, que comandava l'exèrcit del rei a Catalunya, presidia la Reial Audiència, i disposava de 12 corregidors amb seu a les principals ciutats catalanes. Els municipis van ser dissolts i es va imposar el sistema de nomenament reial d'alcaldes i regidors. A més, es va establir un nou impost, el cadastre, que significava la incorporació del Principat al règim impositiu castellà.
Des d'aleshores, molts alts càrrecs van anar a parar a vassalls de la corona de Castella sense vinculacions amb Catalunya. Molts felipistes o botiflers, van ser recompensats amb càrrecs intermedis i subalterns, com els de corregidor, alcalde o regidor. Per perseguir els guerrillers rebels, com el Carrasclet, es van crear el mossos d'esquadra.
El decret de Nova Planta va iniciar també la persecució política de la llengua catalana, que al llarg del segle es va estendre a tots els àmbits públics. El volum de llibres editats en català al segle XVIII, el segle de la Il·lustració, va ser molt pobre.
L'expansió de la vinya i l'aiguardent
Durant el segle XVIII, la població de Catalunya es va duplicar fins arribar al milió d'habitants. Aquest augment de la població va fer que al camp s'incrementés la superfície conreada. També es van introduir noves tècniques, com el regadiu o la rotació de cultius. A diferents llocs de Catalunya, els pagesos van poder dedicar una part de la seva producció a la venda i es van especialitzar en el cultiu del blat, l'olivera o la fruita seca.
A les comarques de la costa, com el Maresme, el Penedès i el Camp de Tarragona, la vinya va ocupar les zones fins llavors destinades als conreus tradicionals i, també, els vessants de les muntanyes. Al pagès, li sortia a compte elaborar vins i aiguardents perquè hi havia una forta demanda d'aquests productes des de la mar del Nord i des d'Amèrica, que feia que els preus fossin elevats. La destil·lació es va difondre i l'aiguardent va passar a ser el primer producte d'exportació de Catalunya. Els comerciants de Reus i Valls organitzaven la producció per tota la comarca i en controlaven la comercialització local i l'exportació a partir dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils.
En les zones on es cultivava la vinya, es van generalitzar els contractes de rabassa morta, que duraven fins a la mort dels ceps plantats, és a dir, uns cinquanta anys. Això, va permetre la consolidació d'una classe mitjana pagesa, amb possibilitats de consum, cosa que, a la vegada, va impulsar del desenvolupament industrial.
Hispanoamèrica al segle XVIII
Amb l'ocupació de Califòrnia (1769), l'imperi espanyol a Amèrica va assolir la seva màxima extensió. Abastava els territoris compresos entre Califòrnia, Texas i la Florida, al nord, i l'extrem sud del continent, a més de la major part de les illes del Carib.
Les altres potències colonials amb presència a Amèrica eren Portugal (que dominava el Brasil), la Gran Bretanya, França i els Països Baixos.
L'Amèrica hispana s'organitzava políticament a través dels virregnats, governats per un virrei. Els més antics eren els de Nova Espanya (Mèxic), fundat el 1535, i el Perú (1543). Ja al segle XVIII es van crear els virregnats de Nova Granada, amb seu a Santa Fe de Bogotà (1717) i Riu de la Plata, amb seu a Montevideo (1776).
Altres àmbits de govern de menor rang eren les audiències i les capitanies generals. Els virreis eren funcionaris d'origen peninsular, i el seus anys de govern eren limitats. Durant el darrer terç del segle, va augmentar el control de la monarquia sobre tots els àmbits de govern americans.
La societat americana s'estructurava sobre una base racial. Els alts funcionaris i els comerciants amb Espanya eren d'origen peninsular. Els criolls, descendents dels colonitzadors, disposaven de grans propietats i constituïen la minoria dirigent. Per sota seu se situaven mestissos, indis, mulats i negres, majoritàriament esclaus. El seu repartiment territorial era divers: en aquells àmbits en què la població indígena havia estat fortament delmada pels efectes de la conquesta, com al Carib, ben aviat va ser substituïda per mà d'obra esclava d'origen africà; per contra, en les zones on va mantenir un fort pes demogràfic, com als altiplans de Mèxic i el Perú, indis i mestissos constituïen els grups més nombrosos.
Cap al 1700, la població total d'Hispanoamèrica era de poc més de deu milions d'habitants, 500.000 dels quals eren d'origen europeu. Al llarg del segle augmentà considerablement, però. Així, cap al 1825, la població hispanoamericana se situava al voltant dels vint-i-tres milions d'habitants ; poc més de tres milions eren blancs.
L'economia colonial americana es va fonamentar, en una primera fase, en l'exportació de metalls preciosos (sobretot plata) a la península. Tanmateix, el progressiu esgotament de les grans mines (com Potosí i Zacatecas), va obligar a reorientar l'economia del continent cap a l'agricultura i la ramaderia. Aquest procés es va consolidar al llarg del segle XVII.
Així, Hispanoamèrica es va convertir en la principal exportadora a la península de productes tropicals (canya de sucre, cacau, cotó i tabac), matèries tintòries i medicinals i cuirs no treballats. Els impostos sobre el comerç colonial constituïen una de les principals fonts d'ingressos de la corona.
La liberalització del comerç amb Amèrica (1778) va permetre el comerç directe des dels ports catalans. Les exportacions catalanes no van parar de créixer en els anys següents. Catalunya exportava productes agraris (sobretot vins i aiguardents, però també oli i fruita seca) i manufacturats (estampats de cotó, teixits de llana i seda, paper i productes metal·lúrgics).
El control polític i econòmic per part de la metròpoli va generar un fort malestar entre la minoria criolla. Aquest col·lectiu va encapçalar la lluita per la independència durant el primer quart del segle XIX.
La represa del comerç i la indústria de les indianes
Al segle XVIII es va produir un canvi molt important per al comerç català, l'obertura del mercat americà (1778). Els navegants catalans van crear companyies comercials per exportar a Amèrica des de Barcelona, Salou o Mataró, sobretot, aiguardents i teixits, i importar aliments com el cacau o el sucre. Des de final del segle XVIII, els anomenats indianos, catalans que emigraven a Amèrica per fer-hi negocis (inclòs el tràfic d'esclaus), i retornar enriquits, es van multiplicar. Els navegants catalans també van comerciar amb els grans ports de la mar del Nord, com Londres i Amsterdam.
Aquest comerç va impulsar el desenvolupament interior de Catalunya. Els ramblers o negociants de mules i els traginers es van convertir en factors molt importants per assegurar la circulació de les mercaderies per camins de trànsit molt difícil. La companyia més important de ramblers i traginers de l'època va ser la dels Cortadelles de Calaf. A les localitats més importants, també es va convertir en una institució imprescindible la botiga, on es venien els productes regionals, els estrangers i els colonials.
Pel que a la indústria, la del paper, la del ferro i la de la construcció de vaixells van prosperar. També es va reanimar la draperia, que a Sabadell, Terrassa o Igualada es va renovar. Però, pel que fa a la indústria tèxtil cal destacar, sobretot, el desenvolupament dels teixits de cotó estampats o indianes. Aquestes fàbriques eren més modernes que les anteriors perquè no estaven sotmeses als privilegis dels gremis, es podien establir a les ciutats i agrupar els treballadors. Primer les fàbriques d'indianes només estampaven els teixits, que importaven de fora. Però, després, van anar abraçant la producció de teixit i la filatura i només havien d'importar el cotó. Les primeres fàbriques es van concentrar a Barcelona i Mataró. Aquestes empreses es van anar fent grans i es van mecanitzar impulsades pel mercat americà.
A finals de segle, l'inici de la pèrdua dels mercats americans, conseqüència de les guerres colonials, va exigir de la indústria tèxtil catalana un important esforç d'inversió i adaptació.
Els rebomboris del pa
El 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució Francesa, Barcelona va viure una revolta popular molt important, causada per una crisi de subsistències i per l'augment dels preus del blat. Fets similars es van produir en altres localitats, com Vic i Mataró. La repressió aplicada per les autoritats va ser extremament dura.
La revolta es va iniciar el 28 de febrer a la nit, després d'haver anunciat que, l'endemà, el preu del pa havia de sofrir un encariment significatiu. La multitud va assaltar, saquejar i incendiar el pastim, o fleca municipal, que havia estat privatitzat el 1767, malgrat l'oposició de les tropes enviades pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto.
L'endemà, 1 de març, diumenge, la multitud es va manifestar al matí al pla de Palau i va obtenir garanties per escrit que el preu del blat no augmentaria; també va assolir la llibertat dels detinguts de la nit anterior. A la tarda, però, van continuar els aldarulls, que reivindicaven la reducció del preu d'altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l'oli; alguns avalotats van ocupar la catedral i van tocar a sometent. Tanmateix, els regidors i les classes dirigents van organitzar patrulles ciutadanes, amb l'objectiu de restablir l'ordre, i van detenir uns quants insurgents.
L'endemà, 2 de març, només es van produir incidents aïllats. Les patrulles es van fer càrrec de l'ordre públic a la ciutat, i la majoria d'establiments van tornar a obrir. Tanmateix, els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu del blat i a garantir-ne la qualitat. La revolta havia acabat.
Les conseqüències van ser, però, importants. El capità general va ser substituït pel comte de Lacy. Es van sentenciar set condemnes a mort a Barcelona, i també d'altres a Vic i Mataró. D'altres revoltats van ser desterrats. L'exèrcit es va tornar a fer càrrec de l'ordre públic al cap i casal.
Els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant l'augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. Entre els factors que el van provocar cal esmentar les males collites dels anys 1787 i 1788, la liberalització del comerç de cereals i, sobretot, l'extensió del proletariat a Barcelona, que en va ser l'autèntica classe protagonista.
Els fets van evidenciar la feblesa de l'exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Sense ideari, organització ni dirigents propis, la revolta no va assolir les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica revolució. Malgrat la violència uns quants episodis, no va superar el caràcter d'avalot popular provocat per una crisi de subsistències.
