L'arribada de fenicis i grecs
Les primeres fonts escrites de què disposem per conèixer el passat de les actuals terres catalanes són del temps que fenicis i grecs van arribar a la península Ibèrica. Uns i altres procedien de la Mediterrània oriental i els hem d'agrair, tant la introducció de la producció i comercialització del vi i l'oli, com la ceràmica feta amb torn.
Al segle VIII aC, els fenicis ja s'havien establert a diverses localitats del sud de la península Ibèrica. A partir del segle següent, les colònies fenícies van anar passant a mans de Cartago, una poderosa ciutat d'origen fenici situada al nord de l'Àfrica. Els cartaginesos, que volien controlar l'accés dels grecs al sud de la península, es van dirigir aleshores cap al nord-est. A Ibusim (Eivissa), van fundar una important colònia i a la costa peninsular van establir algunes factories com la d'Alovesta, a la vall de l'Ebre.
Els grecs van arribar a la península Ibèrica poc després dels fenicis. Tot i això, el comerç regular dels grecs a la península no es va desenvolupar fins al segle VI aC i va estar representat pels foceus, fundadors de Massàlia (Marsella). A la costa de l'actual Catalunya, la colònia més destacada va ser la d'Emporion (Empúries). El primer establiment emporità es va situar sobre un petit illot a la badia de Roses, però el seu creixement va obligar a traslladar-lo a terra ferma. Allí, la colònia grega va mantenir relacions comercials amb els indígenes. A pocs quilòmetres d'Emporion, es va fundar Rhode (Roses).
Els emporitans van desenvolupar l'agricultura i el comerç. Tant a Emporion com a Rhode es va encunyar moneda de plata. També destaca la fabricació d'una ceràmica pròpia, que va aconseguir una difusió important.
Els ibers
Els pobles ibers van ocupar les costes del sud i de l'est de la península Ibèrica des del segle V aC. Al nord de l'Ebre, aquests pobles tenien algunes característiques culturals en comú, com la llengua i l'escriptura, el domini de la metal·lúrgia del ferro i del torn de terrissaire i l'economia bàsicament agrícola. La base de l'organització social dels ibers era la tribu, encapçalada per la monarquia i l'aristocràcia guerrera.
Els ibers van situar els seus poblats en llocs elevats per facilitar-ne la defensa i els van organitzar com a ciutats. Tenim testimonis del seu ritual d'enterrament gràcies als cementiris que ens han quedat, on s'han trobat peces ibèriques a les tombes.
Entre els pobles ibers situats en el territori de l'actual Catalunya, van destacar els laietans, assentats a la zona compresa entre el Garraf i la Tordera. Al nord dels laietans, hi van habitar els indigets, que van tenir com a capital dos nuclis urbans a l'entorn de l'antic estany d'Ullastret. Però el poble iber més poderós va ser el dels ilergets, assentats entre les valls del Cinca i el Segre, i quan tenien com a capitals Iltirda (Lleida) i Atanagrum. Els ilergets van participar en l'enfrontament bèl·lic entre romans i cartaginesos, que donaria pas a la conquesta romana. Amb la victòria romana a la Segona Guerra Púnica, els ibers van ser incorporats a l'imperi romà.
La conquesta Romana
La lluita que sostenien romans i cartaginesos pel control de la Mediterrània a finals del segle III aC va donar lloc a la Segona Guerra Púnica. L'any 218 aC l'escipió romà Gneu va desembarcar a Emporion per mirar de tallar el pas al general cartaginès Hanníbal, que volia atacar Itàlia utilitzant Hispània com a base d'avituallament. Durant la lluita, tant cartaginesos com romans van intentar atraure's els pobles ibèrics. Partint de Tarraco, les tropes romanes aviat van controlar tota la costa de la Catalunya actual. Tot i això, van haver de fer front a la revolta dels ilergets, dirigits per Indíbil i Mandoni.
L'any 206 aC va ser expulsat de la península Ibèrica l'últim general cartaginès. Quatre anys més tard, finalitzada la Segona Guerra Púnica, tot el llevant i el sud de la península es trobaven sota domini de Roma. Els pobles sotmesos van ser obligats a pagar tributs i les seves mines i terres van passar a propietat de l'estat romà. Pocs anys més tard, els romans van dividir la península en dues províncies, la ulterior i la citerior. Aquesta darrera comprenia els territoris de l'actual Catalunya i, també, una part de l'Aragó i de la franja de la costa del País Valencià i de Múrcia.
El segle I aC va estar marcat políticament pels conflictes polítics interns a Itàlia, que es van reflectir a la península Ibèrica en enfrontaments on va participar la població local. Tanmateix, cap a mitjan segle, Pompeu, qui havia organitzat un poder oposat a la metròpolis romana, va ser definitivament vençut a Ilerda. La victòria de Cèsar va obrir un període de pau de gairebé tres segles, que va fer possible la difusió de la cultura romana.
La romanització
Un cop conquerida i pacificada Hispània, els romans hi van imposar la seva organització política i administrativa, social i econòmica. El llatí vulgar va eliminar les llengües ibèriques i es va imposar el culte a l'emperador. Alhora, el dret romà, que tindria una gran influència en el futur, va substituir l'indígena.
Al camp, es van confiscar les terres als indígenes i es van repartir a colons, soldats i indígenes amics. Es van crear latifundis de propietat privada, que utilitzaven mà d'obra esclava com a sistema de treball. De tota manera, els propietaris rics tendien a viure a les ciutats i a deixar el treball de la terra en mans d'administradors. Aquests van introduir noves tècniques de conreu i l'ús del regadiu.
Les unitats de treball agrícola es van organitzar a semblança de les vil·les romanes i s'hi conreava, sobretot, vinya, olivera, blat i conreus d'horta. Les vil·les disposaven també d'un petit bosc i s'hi practicava la ramaderia. A Catalunya, les primeres vil·les van aparèixer cap al segle II aC a les planes del Vallès, el Maresme, el Penedès i el Camp de Tarragona, i a la vall inferior del Segre, al voltant d'Ilerda. La seva màxima expansió va ser durant el temps d'August. La costa catalana va destacar per la producció i comercialització de vi, que va impulsar també la producció i comercialització d'àmfores.
Els romans van introduir millores molt importants en l'organització de les ciutats. La ciutat es va convertir a l'època romana en un centre de producció i comerç de primer ordre. En la compra i venda de productes, la utilització de moneda romana era habitual. El desenvolupament d'una important xarxa de camins i la unificació de la moneda van contribuir a expandir el comerç. L'organització de la ciutat es va adaptar a les necessitats del comerç, de l'administració i del nombre creixent de ciutadans. Això es va reflectir en la construcció d'importants obres públiques com ara fòrums, teatres, amfiteatres, circs i basíliques (com a Tarragona), temples (com el de Vic), termes (com les de Caldes de Montbui), aqüeductes i ponts (com el de Martorell), etc.
L'eix principal de la xarxa de camins romana el constituïa la via Augusta. Aquesta via, que seguia la costa mediterrània des de Cartago Nova fins a València, arribava a l'Ebre per Dertosa. Un cop a Tarraco, amb l'arc de Berà com a límit oriental, entrava cap a l'interior fins a Martorell, on es conserva l'anomenat pont del Diable sobre el Llobregat. Després, tornava cap a la costa per Barcino i continuava pel Maresme fins a Gerunda. Des d'aquí, anava cap al Pirineu i penetrava a la Gàl·lia per la zona de la Jonquera.
Cap al 27 aC, August va convertir les dues províncies d'Hispània en tres. La citerior, també anomenada Tarraconense, va incorporar els territoris des de la costa catalana fins a Galícia a través de la vall de l'Ebre, i es va convertir així en la província més extensa. La capital de la província Tarraconense esdevingué la pròspera colònia de Tarraco, amb unes 70 hectàrees d'extensió i un nombre destacat d'edificis monumentals de força valor. De tota manera, la crisi política i econòmica que va viure l'Imperi romà des del segle III, va afectar la ciutat de forma irreversible.
El Baix Imperi Romà
Al segle III, l'Imperi Romà va iniciar un període de decadència. Les usurpacions de poder d'uns emperadors per altres van anar acompanyades de revoltes a les províncies i també van començar les invasions bàrbares a la frontera de l'Imperi. En l'àmbit de l'economia, el sistema esclavista ja feia temps que es mostrava incapaç d'augmentar la producció. A més hi va haver un importat increment dels preus, que va perjudicar el comerç.
La crisi va incidir molt especialment a les ciutats romanes. A l'actual territori de Catalunya, Tarraco i Emporion van patir invasions des de mitjan segle III, de les quals ja no es van recuperar, i Gerunda i Barcino aviat es van emmurallar. Alhora, el comerç amb Roma va decaure. La crisi econòmica i comercial, la inseguretat i la creixent pressió fiscal van impulsar moltes famílies a fugir al camp.
Paral·lelament, al camp, la por a les invasions bàrbares va tenir com a conseqüència una disminució del nombre de propietats petites i mitjanes. El resultat va ser que van sorgir grans dominis on la mà d'obra esclava va ser substituïda per colons, pagesos a qui els grans propietaris cedien temporalment l'ús de la terra a canvi d'un cens.
Un fenomen característic d'aquesta etapa va ser la difusió del cristianisme. A Catalunya, disposem de diversos testimonis de martiris, com el de Fructuós, Auguri i Eulogi, de Tarraco; el de Cugat, de Barcino, o el de Feliu, de Gerunda.
Les reformes que van introduir els emperadors Dioclecià i Constantí I des de finals del segle III van permetre un període de certa estabilitat. En aquesta etapa, la Tarraconense es va dividir en quatre províncies: Balearica, Gallaecia, Cartaginensis i Tarraconensis, la darrera de les quals comprenia el territori de l'actual Catalunya. Però cap a finals del segle IV, després de la mort de Teodosi, l'Imperi romà es va dividir definitivament en dos, el d'Orient i el d'Occident. A occident, el buit de poder deixat pels romans el van ocupar els regnes germànics, que a començaments del segle V es van establir a Hispània.
Els visigots
La tribu germànica dels visigots va arribar a la península Ibèrica cap al 411 com a aliada dels romans per expulsar els altres pobles germànics. Quatre anys més tard, Ataülf, un comandant visigot casat amb Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori, va entrar a Barcelona. Tot i que Ataülf va ser assassinat poc després, els visigots ja no van abandonar el territori peninsular. Durant anys, Barcelona fins i tot va arribar a ser capital dels visigots establerts a la península. Els visigots també van aconseguir ocupar Tarragona, tot i la resistència dels seus habitants. Cap al darrer quart del segle V, acabat de desaparèixer l'Imperi d'Occident, l'emperador d'Orient va reconèixer la Tarraconense com un dels territoris d'assentament del poble visigot.
A la primera dècada del segle VI, els visigots van ser expulsats de gran part de la Gàl·lia. Aleshores van establir el regne d'Hispània amb capital a Toledo. Però, tot i l'existència de relacions de poder, la influència al territori català del regne visigot, amb una cultura molt pobre, va ser molt feble. En aquesta etapa, el sistema del colonat, és a dir, la fixació del pagès a la terra, va continuar avançant; les vil·les es van emmurallar i es va estendre la construcció de castells i monestirs.
Pel que fa a les restes arquitectòniques visigòtiques més destacades que ens han quedat a Catalunya, hi ha les d'una basílica de tres naus a Barcelona, al subsòl de l'actual catedral; el presbiteri trobat al claustre del monestir de Sant Cugat i alguns elements de l'església de Sant Miquel a Terrassa.
A finals del segle VII, el duc Pau, d'origen grec, va ser enviat pel rei visigot Vamba a reprimir una revolta a la Septimània, al sud de la Gàl·lia. En arribar a la Tarraconense, el duc va trair el rei i es va proclamar rei. Aleshores, l'exèrcit de Wamba va ocupar Barcino i Gerunda i va avançar sobre la Septimània.
Finalment, la invasió musulmana a la península Ibèrica, a començaments del segle VIII, va posar fi a la monarquia visigòtica. Amb l'avenç carolingi al sud dels Pirineus, es començaria a configurar la Catalunya feudal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada