LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I L'AUTONOMIA POLÍTICA

La transició a la democràcia

Els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada vegada més àmplia. Tot i això, el règim franquista va mantenir el seu caràcter repressiu fins a l'últim moment. Encara el 1974, es va executar l'anarquista Puig Antich i l'últim any de la dictadura hi va haver més execucions.
Finalment, la mort de Franco, a finals de 1975, va obrir un període difícil i contradictori de transició cap a la democràcia. Les previsions successòries es van complir, i el príncep Joan Carles va jurar com a rei d'Espanya. El primer govern de la monarquia, tot i incorporar ministres aperturistes, va conservar una filiació clarament franquista. Durant els primers mesos de l'any 1976, hi va haver un seguit de manifestacions a les principals ciutats espanyoles. Comissions Obreres va organitzar grans vagues que van paralitzar tot el país. L'increment de la protesta popular en demanda de llibertats va ser contestada amb violència.
Però, l'estiu de 1976, aquest govern va dimitir i el rei va nomenar cap de govern Adolfo Suárez, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento. Suárez va elaborar una Llei per a la Reforma Política. L'oposició, que preferia una ruptura democràtica, va defensar l'abstenció en el referèndum popular que havia de ratificar aquesta llei. Tanmateix, aquesta consigna va fracassar, i la llei va ser ratificada amb una participació notable a Catalunya. La reforma es va imposar a la ruptura.
A continuació, les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de recuperació de llibertats en el curs del qual es van anar legalitzant els partits i els sindicats i es van convocar eleccions lliures per a unes Corts Constituents.
A Catalunya, la convocatòria de les eleccions va impulsar la realització d'aliances electorals, que va simplificar la multiplicitat de sigles polítiques existent. El Partit Socialista de Catalunya (Congrés) va formalitzar, en el Pacte d'Abril amb la Federació Catalana del PSOE, la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Convergència Democràtica de Catalunya esva aliar amb el PSC-Reagrupament per formar el Pacte Democràtic, al qual se sumarien Esquerra Democràtica i el Front Nacional. Unió Democràtica de Catalunya esva aliar amb el Centre Català per formar la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. Esquerra Republicana, que no estava encara legalitzada, es va haver de coalitzar amb el Partit del Treball de Catalunya. També s'hi va presentar el PSUC, que havia estat legalitzat feia tot just unes setmanes. Al Senat, socialistes, comunistes i Esquerra Republicana van formar l'Entesa dels Catalans,
Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar a la primavera de 1977 i a Espanya les va guanyar la UCD, el partit de Suárez. Això refermava l'objectiu dels grups dirigents de l'estat d'aconseguir una transició política sense ruptures.
En canvi, a Catalunya la força vencedora va ser la coalició PSC-PSOE i la resta de forces no continuïstes i favorables a la consecució de les llibertats democràtiques juntament amb un autogovern català. El PSUC va ser la segona formació més votada i, al Senat, l'Entesa va obtenir un gran èxit. Com a conseqüència del resultat de les eleccions, hi va haver canvis en les aliances polítiques. L'èxit de Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es va integrar també el PSC-R. CDC i UDC van formar la coalició Convergència i Unió.
El pas següent era aconseguir un pacte constitucional que organitzés la vida política de l'Estat dins d'unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats "Pares de la Constitució". La Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats i les regions a assolir l'autonomia, es va aprovar en referèndum el 1978.

La recuperació de l'autogovern

A Catalunya, l'inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per la crisi econòmica, com per motius polítics. A començaments de 1976, l'Assemblea de Catalunya va cridar els ciutadans a la mobilització. Aquell hivern, hi va haver manifestacions a Barcelona amb demandes de "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". A l'estiu, es va organitzar la Marxa de la Llibertat, que, malgrat la repressió policial, va recórrer zones àmplies de Catalunya. La concentració de l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat va ser la primera que es va poder celebrar fora de la clandestinitat des de 1938.
Alhora, la mobilització en favor de l'ús públic del català va augmentar la presència del català als mitjans de comunicació, a l'ensenyament i a la vida ciutadana, com van posar de manifest els actes de cloenda del Congrés de Cultura Catalana de 1977.
El protagonisme adquirit per la reivindicació de l'autogovern en aquesta etapa va ser reforçat pels resultats de les eleccions generals de la primavera de 1977. A Catalunya, els partits i coalicions que incloïen als seus programes el restabliment de les institucions i principis recollits a l'Estatut de 1932 van obtenir més del 75% dels vots. Es va formar, aleshores, una Assemblea de Parlamentaris, integrada per tots els diputats i senadors catalans, que va exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradellas. L'Assemblea es va veure ratificada per la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, on van participar un milió de ciutadans que reivindicaven l'autogovern.
A conseqüència de la pressió generalitzada, el govern de Suárez va promulgar un decret que restablia provisionalment la Generalitat. Al cap d'un mes, Tarradellas va arribar a Barcelona, aclamat per la ciutadania. Aquest va ser l'únic acte de restauració de la legitimitat republicana en tota la transició democràtica espanyola. Dissolta l'Assemblea de Catalunya, Tarradellas va nomenar un Consell Executiu de la Generalitat, on eren representades totes les forces parlamentàries. La Generalitat provisional va actuar sense competències i sense infraestructura pròpia, disposant només dels recursos de la Diputació de Barcelona. 

L'Estatut d'Autonomia

Aprovada la Constitució de 1978, que dissenyava un Estat de les Autonomies, es va iniciar l'elaboració d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'Estatut va ser redactat a Sau per una assemblea de diputats i senadors catalans. Retallat notablement en el curs de les discussions al Parlament espanyol, va ser aprovat en referèndum pels ciutadans catalans el 1979. L'Estatut defineix Catalunya com a "nacionalitat" i la Generalitat com la "institució en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya". Reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma oficial juntament amb el castellà. Concedeix a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d'ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en l'ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l'autonomia es deixen en una situació d'ambigüitat, que posteriorment ha comportat problemes.
La primavera de 1980, es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, on la minoria més votada va ser la coalició establerta per Convergència i Unió. Aquestes eleccions van significar la fi de la Generalitat provisional i l'inici de l'etapa autonòmica. El govern de la Generalitat que va sorgir de les eleccions va ser presidit per Jordi Pujol. Després de les eleccions al Parlament, es va iniciar un procés complex de traspàs de competències, que va perillar després de l'intent de cop d'estat contra la democràcia de 1981, el qual va impulsar una política de frenada als processos autonòmics que es va concretar en la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic.
Amb tot, l'aplicació de l'Estatut d'Autonomia va reobrir a Catalunya una estructura política i unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant més de quatre dècades. La normalització del català, malgrat els conflictes i debats que es van haver de superar, va permetre un important avanç en el coneixement i l'ús social d'aquesta llengua entre la població de Catalunya. La catalanització va progressar també als mitjans de comunicació. Van sorgir més diaris i revistes redactats en català, si bé amb una difusió limitada. També es va incrementar la publicació de llibres en català. La presència del català a la ràdio i la televisió va augmentar considerablement amb l'inici de les emissions de les cadenes públiques, Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya.