El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme
El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes del catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir els sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de Catalunya cap al catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla com un dels causants de la desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va convertir en un element ineludible de la reforma de l'Estat. Iniciatives com el tancament de caixes del 1899, contra els nous impostos establerts per l'Estat amb la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra colonial, van reforçar les posicions dels catalanistes.
A les eleccions generals del 1901, un grup de corporacions burgeses catalanes destacades va donar suport a una candidatura catalanista que es va anomenar "dels quatre presidents". La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria que va comportar la descomposició del sistema polític de la Restauració, que s'havia basat en l'alternança en el poder dels dos partits dinàstics, el conservador i el liberal, i en el caciquisme.
Regionalistes, lerrouxistes i solidaris
Enfront de la Lliga, es va crear a Catalunya un nou partit republicà, el Partido Republicano Radical encapçalat per Alejandro Lerroux. En els seus abrandats discursos, Lerroux defensava l'anticlericalisme militant, l'espanyolisme agressiu i un radicalisme social anarquitzant. Després de la fracassada vaga general del 1902, el lerrouxisme va aconseguir acaparar amplis sectors desencisats del moviment obrer i popular i va tenir un especial ressò entre els treballadors immigrants de Barcelona. El partit Republicà Radical va esdevenir, en aquesta etapa, la principal força d'esquerres a Catalunya, on va establir una àmplia xarxa d'entitats, entre les quals les populars casas del pueblo.
L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van desentendre. La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral. Tanmateix, les importants diferències entre els integrants del moviment i els efectes de la Setmana Tràgica, van portar a la seva
dissolució.
Modernisme i noucentisme
Amb tot, l'activitat més destacada del corrent modernista va ser l'arquitectura i els seus complements decoratius, i el seu representant més conegut Antoni Gaudí. Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del món. Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va esdevenir un important centre artístic, on als pintors els agradava fer vida bohèmia. Entre els pintors modernistes que es reunien al local d'Els Quatre Gats, hi havia Ramon Casas i Santiago Rusiñol.
A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del "caos romàntic" modernista, els noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat, l'harmonia, la mesura i la racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va fer costat al Noucentisme, que va tenir en Eugeni d'Ors el més destacat dels ideòlegs.
La diversificació industrial
Amb tot, podem dir que el fenomen més representatiu de la indústria catalana durant el primer terç del segle XX va ser la ràpida electrificació. Des de la primera dècada del segle, es va accelerar la construcció de centrals hidràuliques i companyies hidroelèctriques. D'aquesta manera, cap al 1930, gairebé una quarta part del consum d'energia a Catalunya era ja d'origen hidroelèctric. La Canadenca va ser la companyia que va acabar assolint el monopoli de la distribució de l'energia elèctrica a Catalunya.
L'electrificació va suposar importants avantatges per a la indústria catalana, que es va alliberar de la dependència del carbó i de les limitacions de l'energia hidràulica. L'electrificació va anar acompanyada de la proliferació de centrals elèctriques a les conques dels rius i de la construcció dels primers grans embassaments i de les xarxes de distribució de fluid elèctric.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en què Espanya no va participar, va obrir oportunitats de fer grans beneficis a la indústria catalana, que havia de cobrir la demanda dels països bel·ligerants. Però, acabada la guerra, la indústria catalana, que no era competitiva a nivell internacional, va quedar sotmesa a una nova crisi.
Aquesta crisi, només es va poder superar durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, que va ajudar el creixement industrial amb la introducció d'aranzels proteccionistes i la repressió dels sindicats. L'Exposició Universal del 1929 havia de ser una mostra del bon moment que passava l'economia catalana. Tanmateix, pocs mesos després, es va produir el crac bancari mundial, que va afectar també l'economia catalana.
La violència política a la Barcelona del segle XIX
Ja al Trienni Liberal (1820-23) es va fundar la Milícia Nacional, un cos armat de voluntaris, amb la finalitat de garantir l'ordre i consolidar les conquestes de la revolució. Durant la Dècada Moderada (1843-1856), la Milícia Nacional va ser definitivament dissolta i es va fundar la Guàrdia Civil (1844), el primer cos professionalitzat de policia, amb un estatus d'institut militar. Tanmateix, fins al 1868 van ser freqüents els estats d'excepció, que atorgaven al capità general uns poders extraordinaris i deixaven la repressió en mans de l'exèrcit. Barcelona va ser bombardejada en diverses ocasions des del castell de Montjuïc. Amb la Restauració (1874-1931), l'estat va desplegar diversos cossos policials i parapolicials, de funcionament opac i, en general, impune, però l'exèrcit va tornar a jugar un paper repressiu de primera línia, en especial a partir de 1899.
Les revoltes populars, anomenades bullangues, també van ser freqüents. La primera (1835) es va saldar amb la crema de convents i de la fàbrica Bonaplata, la primera que havia introduït la màquina de vapor a Catalunya. Altres bullangues van ser la de 1842, reprimida des de Montjuïc ; la de 1843, coneguda amb el nom de la Jamància, que es va resoldre de la mateixa manera ; i les de 1845, 1854 i 1856. Entre els factors que van atiar aquestes revoltes cal esmentar la concentració a la ciutat d'un proletariat inestable, la decepció de les classes populars davant el caràcter conservador que anava prenent la revolució burgesa i l'extensió de les idees republicanes.
Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El 1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat. La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc (1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes, tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va desorganitzar momentàniament el moviment llibertari.
Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una repressió duríssima i indiscriminada.
Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de les bombes".
La Setmana Tràgica
L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar una reacció popular de rebuig, que va culminar amb una vaga general i una insurrecció espontània. Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir els esdeveniments, com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar esglésies i convents.
L'anticlericalisme, alimentat des del darrer terç del segle XIX pel federalisme i l'anarquisme, era una de les banderes que enarboraven les classes populars a l'etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a l'arrelament de l'anticlericalisme popular. Aquest anticlericalisme es fundava en els privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, especialment en el camp de l'ensenyament, com també en la vinculació de l'alta burgesia amb els cercles socials i benèfics eclesials, a través de patronats i parròquies.
La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió subsegüent va afectar tota la classe obrera i, també, intel·lectuals llibertaris com Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador.
L'auge de la CNT i el pistolerisme
La CNT va dirigir a Catalunya la vaga general revolucionària de l'estiu de 1917, quan en els enfrontaments entre exèrcit i vaguistes a Barcelona hi va haver 33 morts i a Sabadell 10. Aleshores, el govern va ofegar el moviment revolucionari amb el suport de la força militar i la CNT va ser perseguida.
L'any següent, la CNT va celebrar el Congrés de Sants, on es van fixar dos punts bàsics de la seva nova orientació: el sindicat únic i l'acció directa. L'èxit de la tàctica de sindicat únic va quedar demostrat en un seguit de vagues, com la de La Canadenca, que van paralitzar pràcticament l'activitat econòmica del Principat i van demostrar la força de la CNT.
El protagonisme d'aquests anys va proporcionar a la CNT un creixement espectacular. Es va iniciar aleshores una etapa de confrontació social que la crisi econòmica de la postguerra va agreujar. Dins la CNT, la divisió entre els elements possibilistes i els partidaris de la revolució es va accentuar. Uns quants homes armats que actuaven en nom de la CNT van començar a atemptar contra patrons i elements obrers. Els patrons, per la seva banda, van organitzar bandes de pistolers per atemptar contra els líders sindicals i, més tard, els Sindicats Lliures, que van mantenir la tàctica terrorista. Els pistolers de la patronal actuaven amb el suport dels governadors civils i amb la connivència de la policia. Tot plegat va culminar en una intensa repressió contra el moviment obrer i els dirigents sindicals.
Aquesta clima d'extrema conflictivitat social va impulsar els grups dominants catalans a donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923.
La Mancomunitat de Catalunya
La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.
Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.
La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans.
Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.
L'Assemblea de Parlamentaris
La coincidència de l'Assemblea amb la vaga general obrera d'aquell any i el caràcter massa avançat de les propostes dels parlamentaris, van inclinar la Lliga a acostar-se al govern, en què va participar per primer cop a finals del 1917. Aquesta participació va acabar en un fracàs que va costar a la Lliga l'hegemonia a Catalunya.
Els anys 20, quan la Lliga de Cambó va entrar en decadència, es va produir un procés de radicalització del catalanisme. Va sorgir, aleshores, l'Estat Català, de Francesc Macià, que defensava l'independentisme lligat a un projecte social de signe progressista. Alhora, una part dels militants de la Lliga Regionalista i del PSOE van configurar, respectivament, dos partits nacionalistes, Acció Catalana, que va vèncer la Lliga en les eleccions provincials del 1923, i la Unió Socialista de Catalunya.
La dictadura de Primo de Rivera
La Dictadura va suspendre tots els drets públics i va prohibir els partits polítics. També va prohibir les organitzacions sindicals i va dur a terme una forta repressió del moviment obrer. Així mateix, van ser prohibides la llengua i la bandera catalanes, i, després d'un període d'inactivitat, la Mancomunitat va ser liquidada.
Durant la Dictadura, homes vinculats a Estat Català, liderat per Macià, van participar en l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com el Complot del Garraf, i, més tard, van intentar envair Catalunya des de Prats de Molló, però van ser descoberts.
Cap al 1929, la dictadura havia perdut el suport de les classes dominants, de l'exèrcit i de la mateixa monarquia i era objecte de protestes estudiantils. L'any següent, Primo de Rivera va dimitir i el monarca va nomenar un nou general, que havia de retornar la legalitat constitucional i convocar eleccions. Però la monarquia havia perdut la legitimitat pel seu compromís amb la dictadura.
Aleshores, forces polítiques socialistes i republicanes espanyoles i catalanes van acordar crear un comitè amb l'objectiu de liquidar el règim, instaurar la República i reconèixer a Catalunya el seu dret a l'autogovern. Va ser el Pacte de Sant Sebastià.
Les eleccions municipals de 1931 es van convertir en un plebiscit antimonàrquic amb el triomf de les candidatures republicanes en totes les capitals provincials de l'estat. Dos dies després, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona.
La Generalitat republicana
Aviat es va reunir a Núria una comissió per redactar un projecte d'Estatut. Les Corts van aprovar l'estatut la primavera-estiu de 1932, si bé es tractava d'una versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicanosocialista que governava a Madrid.
Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que presidiria la Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el reconeixement de la nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme i la distribució social de la riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana burgesia, però també de part de les classes populars.
Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament, l'aplicació de l'Estatut va comportar una transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de Catalunya. La labor de la Generalitat republicana va ser especialment important en l'àmbit de l'ensenyament i la cultura. Així, malgrat que l'ensenyament públic era competència de l'estat central, la Generalitat va desenvolupar un ensenyament públic català, basat en les tendències pedagògiques més modernes. Fruit d'aquesta política va ser la creació de l'Institut Escola, d'ensenyament secundari, de l'Escola Normal, de les escoles d'estiu i colònies escolars o de noves biblioteques. Així mateix, cal destacar importants iniciatives urbanístiques i d'ordenació del territori, basades en propostes d'urbanistes i arquitectes racionalistes.
Els fets del 6 d'octubre
Tanmateix, la intensificació dels conflictes socials i polítics, en un context internacional de crisi dels sistemes parlamentaris i d'auge del feixisme, va hipotecar la labor reformadora d'aquests anys. D'una banda, els sectors més esquerrans de l'obrerisme consideraven insuficient la tasca republicana. Així, a Catalunya, els anarquistes, sota el control de la FAI, van protagonitzar diverses insurreccions obreres a diferents llocs. A la vegada, els sectors dretans no podien tolerar la pèrdua de determinats privilegis. L'estiu de 1932 hi va haver ja un primer intent de cop d'estat contra la República.
Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores l'anomenat Bienni Negre. El govern format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista de la República.
En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català. Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al·legant la manca de competències de la Generalitat.
Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres ministres de la CEDA. Aleshores, el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Paral·lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a Astúries hi va haver una insurrecció obrera.
L'esclat de la Guerra i la revolució
A Catalunya, on la rebel·lió militar va fracassar, va començar una etapa revolucionària que va anar acompanyada d'accions violentes contra persones de dretes i de l'església. En aquesta conjuntura, la Generalitat va perdre l'hegemonia i va ser el moviment obrer representat per la CNT-FAI el que va passar a controlar la situació. Arran de l'alçament, molts patrons d'empreses van fugir, i els treballadors van intentar posar en marxa la producció. Es va iniciar, aleshores, un procés de col·lectivitzacions i les empreses van passar a ser controlades per les organitzacions obreres i camperoles i els sindicats.
Per a les dones, la revolució va significar un cert alliberament. L'avortament es va legalitzar i es va parlar d'amor lliure. A més d'ocupar-se de la supervivència a les llars, les dones van col·laborar en l' organització de la lluita antifeixista i van participar en la producció.
Paral·lelament, a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va dirigir la revolució col·lectivista mitjançant el Consell Suprem de l'Economia de Catalunya. El Comitè va organitzar, també les primeres columnes de voluntaris cap al front. Voluntaris milicians, mal armats, mal organitzats i mal dirigits, van sortir cap al front d'Aragó.
El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va durar fins a la tardor de 1936, quan la CNT va acceptar formar part d'un govern d'unitat de la Generalitat. La CNT també va participar en el govern de l'Estat.
Els fets de maig de 1937
La Generalitat també va intentar reassumir l'ordre públic a través de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. Així mateix, va organitzar nous ajuntaments, va militaritzar les milícies i va instituir tribunals populars. Altres tasques empreses per la Generalitat van ser la creació del Consell General de la Sanitat, la constitució del Consell de l'Escola Nova Unificada o la creació del Servei de Biblioteques al Front.
En el marc d'aquest procés d'assumpció de poders, al maig de 1937, la Generalitat va intentar recuperar la Telefònica, sota el control dels anarcosindicalistes. Aleshores, la CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar amb la Generalitat, que tenia el suport del PSUC i Esquerra Republicana, partidaris de donar prioritat a la guerra. Durant tres dies, a Barcelona hi va haver enfrontaments armats i persecucions, fins que l'enviament de reforços per part del govern va fer cedir CNT i POUM. També hi va haver enfrontaments a altres ciutats catalanes. Tot i que la Generalitat va semblar que sortia enfortida de la lluita, ben aviat el govern central va reassumir l'ordre públic i la defensa, i va quedar marginada. Alhora, el PSUC va aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser il·legalitzat.
Mentrestant, el front d'Aragó, on lluitaven molts catalans, es va mantenir estable fins a la primavera del 1938, quan Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà. La societat catalana va haver de fer front a la manca de subsistències i als bombardeigs A l'estiu, va tenir lloc la batalla de l'Ebre, que va ocasionar moltes pèrdues de persones i béns. L'ofensiva franquista final contra Catalunya es va començar per Nadal.
La fi de la guerra va significar la derrota de Catalunya, la fi de la República i de l'autonomia i l'inici d'una llarga dictadura militar.
La dona abans i desprès de la Guerra Civil
Les dones van tenir un important pes en la indústria tèxtil des del començament mateix. Ja el 1856, les dones constituïen el 40 % de la població obrera de Barcelona. També tenien una important presència en el servei domèstic. A més, moltes dones casades i amb fills treballaven a casa treballs per a les fàbriques i cobraven a tant la peça (sistema domicilari). Les dones assalariades compartien amb els homes unes condicions laborals molt dures, però, a més, cobraven sous més baixos i se situaven majoritàriament en els col·lectius laborals considerats inferiors. La primera reglamentació del treball femení i infantil no es va aprovar fins al 1901. Per contra, les dones de classe mitjana i alta no treballaven fora de casa. Des del punt de vista legal, la dona era considerada inferior a l'home, al qual devia obediència. El 1900, el 80 % de la població femenina de la província de Barcelona era analfabeta.
Ja durant el primer terç del segle XX les dones van eixamplar els seus camps d'activitat en àmbits com el comerç, l'educació, la sanitat i, en general, els serveis. Algunes van poder accedir als estudis universitaris; així, el curs 1927-28 n'hi havia 229 de matriculades a la Universitat de Barcelona. També es van constituir entitats femenines, com l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1909).
La Constitució republicana de 1931 va concedir el dret de vot a les dones. Aquesta mesura va ser precedida per un important debat, en què les posicions de principi, favorables a la igualtat de la dona (defensades per la diputada radical Clara Campoamor), es van acabar imposant als arguments de tipus conjuntural, que consideraven que la dona espanyola encara no estava preparada per exercir el dret de vot (punt que va ser defensat per l'altra diputada de les Corts constituents, la radicalsocialista Victòria Kent). La Constitució republicana va reconèixer, a més, el matrimoni civil i el dret al divorci. També la legislació del Parlament de Catalunya va promoure mesures a favor de la igualtat de gènere. Victòria Kent va ser nomenada directora general de presons i es va convertir, doncs, en la primera dona que exercia un càrrec polític d'importància.
Començada la Guerra Civil (1936-39), les dones van jugar un paper importantíssim en el bàndol republicà, tant al front (com a milicianes i en els serveis sanitaris), com també, i especialment, a la rereguarda, on es van incorporar de manera massiva a la indústria. L'anarquista Frederica Montseny es va fer càrrec de la cartera de Sanitat al govern republicà (1936-37), i es va convertir en la primera dona ministra de l'estat espanyol. D'altra banda, el govern de la Generalitat va aprovar el dret a l'avortament al desembre de 1936.
Per contra, al bàndol franquista es va imposar el retorn a la condició social tradicional de la dona, caracteritzat per la desigualtat jurídica, l'obediència al marit, el retorn a les tasques de la llar i una forta moral catòlica. La Falange Española va crear la Sección Femenina, dirigida per Pilar Primo de Rivera, i la jerarquia de l'Església va imposar una censura moral fèrria. Aquestes condicions es van perpetuar durant la dictadura franquista, i només van viure alguna modificació a partir de la dècada de 1960, en el context d'un fort creixement econòmic i d'una tímida obertura a l'exterior.
La repressió franquista
A dins el país, tota activitat de caire polític o sindical fora del règim va quedar prohibida i, per tant, era penada judicialment. L'exèrcit d'ocupació va iniciar una dura repressió i les execucions sumàries van ser habituals. Es calcula que uns 150.000 catalans van anar a parar a camps de concentració i a presons i que uns 4.000 van ser afusellats per motius polítics, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Molts van ser depurats.
Però el triomf militar no solament va comportar la repressió política i social, sinó també la lingüística i cultural. Es va prohibir l'ús públic del català, tant escrit com parlat, en els mitjans de comunicació i en l'ensenyament, així com en qualsevol organisme o institució pública o privada. Tot símbol de catalanitat va ser durament perseguit.
A partir de la dècada dels seixanta, el regim va tolerar, fins i tot a la televisió, una mínima presència de la llengua catalana en aspectes folklòrics, i en publicacions o espais clarament marginals. La bandera catalana, tanmateix, va continuar prohibida.
El creixement dels anys 60
L'aprovació del Pla d'estabilització l'any 1959 va significar l'abandó del model econòmic autàrquic i l'adopció de l'economia de lliure mercat. Això va permetre que a Catalunya s'iniciés una etapa de gran creixement industrial, que la va convertir en proveïdora de béns de consum per al conjunt del mercat espanyol.
En aquesta etapa, la indústria tèxtil va ser definitivament superada per altres sectors més dinàmics, com el siderometal·lúrgic i, en menor mesura, el químic. L'arribada de capital estranger va impulsar el desenvolupament d'aquestes indústries. També es va iniciar la construcció de centrals nuclears, com la de Vandellòs. Paral·lelament, l'agricultura es va mecanitzar i es va consolidar el turisme de masses, que va comportar un desenvolupament del sector dels serveis.
Tot plegat va incrementar els beneficis dels empresaris, però també els salaris dels treballadors. Un símbol de la millora de les condicions de vida dels habitants de Catalunya aquests anys es troba en la difusió de l'automòbil.
La immigració
L'augment de mà d'obra va ser un element clau de l'expansió econòmica. L'arribada de noves famílies va incrementar la demanda de béns, com els habitatges. La producció d'aquests béns, a la vegada, va generar nova demanda de mà d'obra.
Amb tot, l'expansió va presentar greus desequilibris. La concentració de població va tenir lloc sense cap mena de planificació urbana ni territorial i amb una nul·la sensibilitat ecològica i protectora dels recursos naturals. Ciutats i barris perifèrics van créixer de manera anàrquica, ja que es feien prevaler els interessos privats especulatius. La presència del barraquisme i la manca absoluta d'infraestructures van ser habituals. A això s'ha d'afegir que el bandejament de la llengua i la cultura catalanes va fer la integració més difícil. Tot plegat, va multiplicar els conflictes socials.
El resultat va ser una economia catalana amb un mediocre nivell de tecnologia, amb uns treballadors amb poca formació i amb unes tècniques empresarials poc modernes. Aquestes deficiències es van posar de relleu quan, a inicis dels anys setanta, es va començar a notar la crisi econòmica internacional.
Les associacions de veïns, sovint vinculades a la resta del moviment obrer antifranquista, van reivindicar davant l'administració la solució dels dèficits i es van convertir en un punt de trobada entre catalans i immigrants.
La resistència interior
Tanmateix, acabada la Segona Guerra Mundial, quan en el context de la Guerra Freda es va fer evident que els aliats no intervindrien contra Franco i el franquisme va ser legitimat pel Vaticà, els EUA i l'ONU, la resistència política, objecte d'una dura repressió, es va desintegrar.
Sí que hi va haver un sector confessional que va fomentar la resistència cultural emparat per institucions eclesiàstiques. Aquesta oposició es va esforçar per donar a conèixer la realitat catalana durant celebracions amb suport oficial com l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat o el Congrés Eucarístic.
La vaga de tramvies de 1951, una protesta contra la pujada de tarifes que va culminar en vaga general, va ser el primer acte de masses important contra el règim. A mitjans dels anys cinquanta hi va haver una segona vaga de tramvies, en què va adquirir relleu el moviment universitari de protesta. Els anys següents, el moviment universitari va crear la seva pròpia organització, integrada pel PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya i altres formacions clandestines. Ja a mitjans dels anys seixanta es va constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants, que va aportar dirigents al moviment democràtic antifranquista.
Alhora, el creixement econòmic iniciat a finals dels anys cinquanta va brindar la base per al desenvolupament d'un nou tipus de moviment obrer, fortament influenciat pel PSUC, el grup antifranquista més ben implantat a Catalunya. També van sorgir corrents sindicals opositors d'orientació cristiana. A mitjans anys seixanta, es van fundar les anomenades Comissions Obreres, que es transformarien en sindicat de classe i serien molt actives en la lluita obrera.
En aquesta etapa van aparèixer en l'espai socialista català nous corrents més radicals, entre els quals el Front Obrer de Catalunya. Així mateix, activistes nacionalistes catòlics, conjuntament amb altres independents, van preparar la campanya contra Galinsoga, el director de La Vanguardia, i els fets del Palau de la Música, on es va cantar el "Cant de la Senyera" davant els ministres de Franco.
Paral·lelament, es va desenvolupar un moviment cívic ampli i divers, incloses les associacions de veïns, que abastava des de campanyes de sensibilització ciutadana a moviments de resistència passiva. Les campanyes de "Volem bisbes catalans" i la de "Català a l'escola" van tenir gran ressò popular. També es va avançar en la recuperació cultural. Van aparèixer publicacions en català, es va crear Omnium Cultural i els Setze Jutges van impulsar la Nova Cançó.
Als inicis dels anys 70, les diferents forces democràtiques es van unir en l'Assemblea de Catalunya, que, amb el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", va protagonitzar bona part de les mobilitzacions populars d'aquesta etapa. En els darrers anys de la dictadura es van configurar noves formacions polítiques, que serien l'embrió dels partits de la democràcia. També es va convocar un Congrés de Cultura Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada