L'EXPANSIÓ MEDITERRÀNIA I LA CRISI DE LA BAIXA EDAT MITJANA (S. XIII-XV)

El pactisme i els orígens de la Generalitat

S'ha anomenat pactisme la peculiar forma com els monarques de la corona catalanoaragonesa es van repartir el poder amb els grups més privilegiats. En un principi, aquests grups eren constituïts per la noblesa i el clergat, però des de l'inici del segle XIII s'hi van afegir els burgesos rics de les ciutats, sobretot de Barcelona.

Mitjançant el pactisme es va buscar un equilibri entre l'autoritarisme dels reis i la defensa dels privilegis econòmics de noblesa, clergat i burgesia rica. L'instrument més important de què es va disposar per aconseguir aquest equilibri van ser les corts, on no hi eren representats ni camperols ni menestrals.

Els grups privilegiats van aprofitar els moments en què el rei necessitava el seu ajut monetari per forçar-lo a aprovar acords que reforçaven els seus privilegis. A finals del segle XIII, durant el regnat de Pere el Gran, les corts van rebre un impuls important. El monarca, que després de la conquesta de Sicília havia estat excomunicat pel papa i temia que el rei de França envairia militarment Catalunya, va demanar ajut monetari a les corts.

Aleshores, els representants a les corts van forçar el rei Pere a convocar cort general cada any, a compartir amb les corts l'elaboració de les lleis, a respectar els Usatges, cosa que significava refermar la remença, a fer concessions en els impostos i a reconèixer els privilegis de la noblesa, l'Església i els municipis.

Un altra pas cabdal en la consolidació del pactisme va ser la creació de la diputació del general a mitjan segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Aquest organisme va sorgir com una delegació permanent de les corts destinada a controlar l'actuació dels funcionaris reials en el cobrament d'impostos.

En els seus orígens, la diputació del general no funcionava de manera permanent i només representava les corts mentre aquestes no es tornaven a reunir. Tanmateix, des de les Corts de Montsó, la diputació del general va poder cobrar impostos permanents, anomenats generalitats, i poc després, les Corts de Barcelona van fixar la seva residència a la ciutat comtal.

Ja al segle XV, durant el regnat del primer Trastàmara, es va aprovar la reglamentació definitiva de la diputació del general, que la convertia en un organisme independent de les corts. Aleshores, la diputació del general va esdevenir el principal poder de Catalunya i també l'instrument dels grups més poderosos a l'hora de defensar els seus interessos.

El desenvolupament dels municipis

Des del segle XII, les ciutats s'havien convertit en els centres on nobles, Església i pagesos portaven els seus guanys i els feien créixer. A més, la ciutat oferia serveis que també es van fer necessaris per a la gent del camp. L'atracció dels privilegis urbans va fer que cada vegada més pagesos marxessin cap a la ciutat. Aviat el municipi va exercir de capital de tota una regió al seu voltant.

Coincidint amb el desenvolupament de l'artesania i el comerç, van adquirir cada vegada més força els burgesos, els homes lliures que vivien a la ciutat protegits pels privilegis reials. L'èxit econòmic va permetre als burgesos pressionar i obtenir dels senyors cada vegada més privilegis, que els garantien governar autònomament a les localitats i, també, avantatges fiscals i jurídics.

A la ciutat de Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, la burgesia es va agrupar formant diferents grups o mans. La mà major reunia els ciutadans honrats o prohoms, que obtenien la seva riquesa de la banca, el comerç d'ultramar o la possessió de naus i ocupaven càrrecs importants al govern municipal.

La mà mitjana era constituïda per mercaders, artistes i artesans, que tenien poca representació a les institucions de poder de la ciutat.

La mà menor era la dels menestrals. Aquesta mà era la més nombrosa i va experimentar un gran desenvolupament durant el segle XIII, tot i la seva escassa força al govern municipal.

Per sota de les mans hi havia el poble menut, amb una vida molt miserable.

Els documents mostren que des de mitjan segle XIII hi va haver lluites entre els diferents grups que s'havien constituït a la ciutat.
Amb el temps, els funcionaris reials van perdre cada vegada més funcions. El funcionament i l'administració de la ciutat van passar a mans dels consellers i del Consell de Cent.

Barcelona va iniciar aleshores una gran expansió. La ciutat es va configurar com a centre de poder i capital econòmica del territori. Lleida i Girona van ser, després de Barcelona i Perpinyà, les principals ciutats catalanes. Si bé Lleida a partir del segle XIV va caure en una llarga crisi, Girona va reforçar la seva influència.

L'Església i els ordes religiosos i militars

Durant tota l'etapa medieval, l'Església va formar part dels grups privilegiats. Els càrrecs més elevats de l'Església, com el de bisbe, arquebisbe o abat, van ser retinguts per membres de la família reial i els fills no hereus de la noblesa (els fadristerns o cabalers). En general, l'Església va donar sempre suport a la monarquia. Com a contrapartida, aquesta li va concedir terres i privilegis.

Els monestirs de l'Església van acumular censos, drets i terres, sobretot gràcies a donacions. També van participar en l'expansió del sistema feudal, assumint drets que els facultaven per exercir la justícia als territoris sota el seu domini (drets jurisdiccionals), sobretot al segle XIV. Un bon exemple d'això és el monestir de Poblet, que manava sobre uns 600 focs.

L'organització territorial de l'Església en bisbats i parròquies va esdevenir un marc de referència per a tota la població, i fins i tot va entrar en competència amb les vegueries. Tanmateix, l'Església va haver de suportar enfrontaments, tant al camp com a la ciutat. Al camp, es va veure sotmesa a agressions per part dels nobles poderosos. També va patir violències populars contra clergues i béns de l'Església. A la ciutat, va encarar-se amb els governs municipals, que no volien pagar-li els censos.

Paral·lelament, l'Església va contribuir a l'extensió dels ordes militars, com els templers i hospitalers. Aquests ordes recaptaven fons per participar a les croades en defensa de Terra Santa. El fracàs de les croades a Orient va donar arguments als opositors dels ordes militars. L'orde del Temple va ser suprimit al segle XIV i, al segle següent, els hospitalers van entrar en decadència.

Els segles XIV i XV es va desenvolupar a Catalunya l'art i la cultura gòtics, que s'havien iniciat en una etapa de transició als monestirs de Poblet i Santes Creus. La volta de creueria i els arcbotants van permetre aixecar altes naus, com les de les catedrals de Barcelona, Lleida, Tarragona o a Santa Maria del Mar. També van dominar les plantes d'una sola nau, com les de la catedral de Girona o a Santa Maria del Pi.

Alhora, les influències dels pintors italians, primer, i dels flamencs, més tard, van inspirar les pintures i retaules d'artistes catalans, com Ferrer Bassa, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, i les famílies Serra o Huguet.

La violència contra els jueus

A l'edat mitjana, els tres principals grups socials marginats a Catalunya van ser el dels esclaus, el dels mudèjars i el dels jueus. Els esclaus, en general, eren captius, sobretot musulmans, encara que també n'hi havia de turcs, eslaus i negres. Els mudèjars eren els musulmans que es van quedar a Catalunya un cop conquerits pels comtes els territoris en mans musulmanes. Les comunitats mudèjars, sotmeses a un tracte jurídic diferenciat, es trobaven sobretot a València, Aragó i Mallorca. Però, d'aquestes tres minories marginades, la que va ser més nombrosa a Catalunya va ser la dels jueus.

Catalunya rebia jueus des de finals del segle XII, però va ser després de la conquesta de Mallorca i València quan la immigració jueva va ser més destacada. El rei Jaume I va oferir protecció als jueus que s'establissin a Mallorca, València i a Catalunya. A molts llocs de Catalunya, com a Perpinyà, Barcelona o Girona, es van crear calls i a Vic es va aixecar una sinagoga. També van sorgir comunitats jueves a Tortosa i Lleida.

Les principals activitats dels jueus de la corona catalanoaragonesa eren la de comerciants prestadors i la de funcionaris reials. El rei Jaume II va concedir llicències als nobles perquè acollissin famílies jueves en els seus dominis. Al segle XIV també van arribar a Catalunya jueus procedents de França i Provença. La primera meitat del segle XIV va ser el moment de màxima expansió dels jueus a Catalunya i hi ha testimonis de comunitats jueves a centenars de poblacions.

Tanmateix, la crisi econòmica de mitjan segle XIV va comportar un increment de les restriccions i prohibicions. A partir de la pesta de 1348, els jueus van començar a concentrar-se als calls de les ciutats sota protecció reial. A finals de segle, la majoria dels calls de Catalunya van ser destruïts i els jueus van ser obligats a batejar-se. Va ser aleshores quan va aparèixer el fenomen del convers.

A començaments del segle XV, a Catalunya només quedava una quarta part dels jueus que hi havia abans de les pesta. Molts havien emigrat. A finals de segle, la implantació de la Inquisició va provocar la fugida de molts conversos i d'altres van ser eliminats. Pocs anys més tard, el decret d'expulsió de Ferran el Catòlic va significar la desaparició definitiva dels jueus també del territori català.

La indústria i els gremis

Al segle XIII, les indústries catalanes més importants eren les de la metal·lúrgia i el ferro. La indústria metal·lúrgica estava localitzada principalment al Pirineu i es dedicava, sobretot, a la fabricació d'armes, que després s'exportaven.

Una mica més endavant es va començar a desenvolupar la indústria tèxtil, els nuclis principals de la qual van ser Barcelona, Perpinyà, Lleida, Girona, Vic i Tortosa. La conquesta de Sicília per Pere el Gran cap al final del segle XIII va donar un impuls decisiu a la indústria del teixit catalana. La conquesta va comportar que deixessin d'arribar a Catalunya els teixits i draps francesos i flamencs que els mercaders catalans comercialitzaven amb el nord d'Àfrica. Aleshores, els catalans, amb el suport de les institucions, van reaccionar establint a Catalunya una artesania de draps que aviat va agafar volada.

El primers nuclis de la draperia catalana es van establir a Perpinyà i Barcelona, i també a Banyoles i Girona. Aviat la draperia es va convertir en la principal activitat artesanal de la Catalunya interior. El paper més destacat el va jugar Barcelona, que va esdevenir el principal mercat i també centre distribuïdor de moneda. Així mateix, Barcelona es va convertir en el principal port des d'on s'exportaven els draps cap a Sardenya, Sicília i el nord d'Àfrica.

Alhora, amb el desenvolupament de la draperia, es van difondre per tot el territori català filadors, teixidors, paraires i tintorers. També es van desenvolupar altres oficis, que s'establien en carrers determinats de les ciutats. Aquests treballadors artesanals es van organitzar molt aviat en gremis. Els gremis vigilaven la producció i els preus de mercat i procuraven evitar la competència. Els associats als gremis es dividien en tres categories: els mestres artesans o menestrals, que eren els amos del taller, de la marca i de les eines; els oficials o fadrins, que havien superat l'aprenentatge però no s'havien pogut establir pel seu compte, i, finalment, els aprenents, que aprenien l'ofici durant un període que oscil·lava entre 3 i 6 anys i sense sou a casa del mestre on vivien. Dins de cada gremi, els prohoms o cònsols supervisaven el funcionament i distribuïen les primeres matèries, controlaven l'acabat de la feina i examinaven els aspirants a mestre.

Les regulacions dels teixidors de començaments del segle XIV van establir totes les normes de treball de l'ofici.

L'expansió comercial

Durant els segles XIII i XIV, el comerç català es va desenvolupar extraordinàriament i es considera que va ser el darrer àmbit de l'economia catalana que va entrar en decadència al segle XV.

El comerç marítim es va convertir en el principal motor de l'expansió territorial catalana. La flota catalana era prou gran per fer un comerç intens i portar a terme expedicions militars. Algunes de les famílies catalanes més destacades de l'època eren armadors de naus, que es construïen a les drassanes, sobretot de Barcelona.

En els seus inicis, el comerç marítim es va desenvolupar al llarg de la costa de la Península Ibèrica i del migdia de França. Posteriorment, va abraçar el nord d'Àfrica. El domini de les Balears, Sicília i, més tard, Sardenya va obrir als catalans el comerç a la Mediterrània. A aquesta ruta, s'hi va afegir la de llevant per Síria, Xipre i Alexandria. Especialment conflictives van ser les rutes per les costes italianes, les illes gregues i Constantinoble, a causa de la competència de venecians i genovesos. Aquesta competència va originar lluites que van afectar molt negativament l'economia catalana. Una altra ruta dels catalans va ser la de l'Atlàntic, cap a Flandes i els ports anglesos, amb escales a Sevilla i Lisboa.

Els mercaders catalans van establir consolats als principals nuclis de les seves rutes comercials. El cònsol es va convertir en el representant de la Corona d'Aragó per defensar els interessos dels mercaders catalans. Barcelona i la Corona d'Aragó van arribar a tenir més de cinquanta consolats per tot el Mediterrani, a Orient i a ciutats de Flandes. Durant el regnat de Jaume I, a més, es va donar forma al llibre del Consolat de Mar, que es convertiria en un codi marítim comercial del Mediterrani.

El comerç català de l'etapa es va dedicar principalment a la compravenda de port a port (cabotatge) i a la reexportació de productes estrangers (comprar en un lloc per vendre en un altre més car). També es va desenvolupar el comerç d'esclaus. Així mateix, el del blat, que es comprava a Sicília i Sardenya per revendre'l o per al consum de les ciutats catalanes. Els mercaders catalans exportaven armes de ferro, vaixells, oli, fruits secs i vi. Més endavant, van reexportar objectes de luxe dels mercats del Pròxim Orient i teles de qualitat de Flandes, França o Itàlia. Moltes vegades, el comerç català era de cors, proper a la pirateria. L'almirall Roger de Lloria pagava les seves tripulacions amb una part del botí aconseguit.

Jaume I va protegir els mercaders barcelonins assegurant-los que les importacions i exportacions es farien en vaixells de la ciutat si n'hi havia de disponibles. També va concedir als mercaders barcelonins el monopoli del comerç del vi. Amb tot, a finals del segle XIII i començaments del XIV, cal considerar la competència dels mallorquins a les costes del nord d'Àfrica, on van crear una xarxa de consolats pròpia.

L'augment del comerç va fer que s'incrementés el nombre de mercats i fires a les localitats. Jaume I va establir disposicions que protegien les fires. També va iniciar un procés d'unificació de les diverses monedes que circulaven als mercats catalans. Però va ser Pere II qui va dotar el comerç català de la moneda pròpia que necessitava. Amb l'increment de circulació de moneda, canvistes i banquers van establir taules de canvi.

La conquesta de Mallorca

Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i dels elements militars.

Poc després, una flota de més de 150 vaixells va salpar dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils i va desembarcar a Santa Ponça. Derrotades les tropes musulmanes al coll de sa Batalla i a Portopí, els soldats catalans es van dirigir a la ciutat de Mallorca. La ciutat, que s'havia proveït, va resistir un llarg setge, però va acabar capitulant. La conquesta de l'illa va ser ràpida. L'any 1231 es va dominar tota la plana i poc després es va posar fi a la resistència d'alguns grups musulmans a les muntanyes de la serra de Tramuntana.

Després de la conquesta, la població musulmana de Mallorca va ser desposseïda dels seus béns i, la que es quedà, sotmesa a servitud. Jaume I va cedir una meitat de la ciutat de Mallorca i de tot el territori de l'illa a la noblesa catalana que l'havia acompanyat en la conquesta, a les poblacions que hi havien col·laborat (la majoria de la Catalunya Vella, l'Empordà i viles costaneres), a les ordes militars i a diverses institucions religioses, com també a alts funcionaris i alguns jueus. L'altra meitat es va repartir entre els quatre grans senyors que havien participat en la conquesta: Nunó Sanç, comte del Rosselló, Ponç Hug III, comte d'Empúries, Berenguer de Palol, bisbe de Barcelona, i Guillem de Montcada, vescomte de Bearn. Aquests grans senyors van poblar els territoris amb els seus propis fidels i vassalls.

La repoblació de l'illa es va fer seguint el sistema emfitèutic, és a dir, que el senyor cedia al repoblador l'ús de la terra a canvi d'un cens i d'altres prestacions. Això va afavorir una gran afluència de repobladors, l'origen dels quals es va recollir en el Llibre de Repartiment.

La fi del regne de Mallorca

En el seu testament, Jaume I va constituir el regne de Mallorca, que incloïa les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera (Menorca no va ser conquerida fins al 1287). A aquestes, hi va afegir els comtats de la Cerdanya i el Rosselló amb el Conflent i el Vallespir, la senyoria de Montpeller i les baronies de Carladès i Omeladès. La creació del regne es derivava del model de la unió de Catalunya i Aragó, que descartava la simple annexió dels territoris conquerits. Però la dispersió dels territoris que constituïen el regne de Mallorca el van fer molt difícil de governar.

El primer rei del regne de Mallorca ve ser el fill segon de Jaume I, Jaume II. Ben aviat, el seu germà Pere el Gran, rei de la corona catalanoaragonesa, va obligar-lo a prestar-li vassallatge. Tot i això, quan, en el marc de les guerres dels catalans amb Sicília, el rei de França va envair territori català, Jaume II va deixar-li pas lliure pel Rosselló. En resposta a aquesta acció, Pere el Gran va ocupar Mallorca. El regne quedà en mans catalanoaragoneses fins a la Pau d'Agnani de finals del segle XIII, que obligà a retornar-lo a Jaume II de Mallorca.

A pesar de la rivalitat comercial, durant el primer terç del segle XIV les relacions entre el regne de Mallorca i la corona catalanoaragonesa van ser pacífiques. Tot i això, a mitjans de segle, el rei catalanoaragonès Pere el Cerimoniós va acusar Jaume III, rei de Mallorca, d'incomplir les obligacions de vassallatge i altres greuges fiscals. Això serví de pretext a Pere per ocupar l'illa de Mallorca i el Rosselló. La mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor el 1349 va posar fi al regne de Mallorca.

La conquesta de València

En temps de Jaume I, la noblesa aragonesa i el bisbe de Tortosa van pressionar perquè el rei ataqués el port de Peníscola, però aquesta empresa va fracassar. El rei es va veure forçat a concedir privilegis a la noblesa aragonesa i a repartir-se zones d'influència amb els dominis musulmans.

Poc més tard, Jaume I va planificar a Alcanyís, amb nobles aragonesos, la conquesta. Un d'aquests nobles, tanmateix, s'avançà a conquerir Morella. Això va fer témer a Jaume I la pèrdua del control sobre la noblesa aragonesa i el decidí a emprendre la conquesta. Havent aconseguit Jaume I del papa butlla de croada, els exèrcits catalanoaragonesos van prendre València l'any 1238.

Amb posterioritat, els catalanoaragonesos van pactar amb els castellans la delimitació de la frontera entre els regnes de València i el de Múrcia i, ja a començaments del segle XIV, els acords d'Elx van fixar la frontera sud del regne de València.

Després de la conquesta, València va mantenir una presència important de població musulmana. En canvi, el nombre de repobladors cristians, d'origen aragonès i català, va ser molt limitat. Les terres conquerides es van repartir entre els que havien participat en la conquesta: eclesiàstics, noblesa catalanoaragonesa, ordes militar del Temple i de l'Hospital, guerrers de ciutats de la Corona, i alguns navarresos, castellans i occitans.

La manca de pobladors cristians va conduir al fet que, després de les concessions inicials, es fessin dos tipus de repartiment. A la costa i a les hortes properes als nuclis urbans, on es va concentrar la població catalana, va predominar un repartiment basat en la plena propietat o en la concessió al repoblador de l'ús de la terra a canvi d'un cens i d'altres prestacions (emfiteusi). En canvi, a l'interior del país, va ser habitual un repartiment de tipus feudal, dominat per senyors aragonesos, sobre grans extensions poblades per musulmans autòctons.

Les revoltes de la població musulmana localitzada al sud del Xúquer van culminar amb la seva expulsió.

El problema de Sicília

L'illa de Sicília, especialment les terres del sud de la costa que va de Sicata a Terranova, era rica en cereals que interessaven als mercaders barcelonins. L'any 1282, el poble de Palerm es va aixecar contra el domini de Carles d'Anjou en les anomenades Vespres Sicilianes. La revolta es va estendre ràpidament i gairebé tots els francesos van ser morts o expulsats de l'illa.

Aleshores, Pere el Gran va acceptar l'oferta de convertir-se en rei de Sicília si jurava els privilegis de l'illa. Després de desembarcar a Tràpena i ocupar Messina, va aconseguir el domini sobre tota l'illa i va derrotar la flota dels angevins. Arran d'aquesta acció, el papa, aliat dels Anjou, va excomunicar Pere el Gran i va oferir la Corona d'Aragó a un dels fills de Felip III de França.

Les victòries navals de Roger de Lloria a Malta i al golf de Nàpols van aturar l'atac dels angevins. L'avanç de la flota catalana cap al sud d'Itàlia es va interrompre perquè Lloria va haver de marxar a defensar Catalunya de la invasió francesa. Poc després, els angevins, amb el suport dels francesos i el papa, van intentar envair Sicília, però Roger de Lloria els va derrotar davant Nàpols.

La conquesta de l'illa es va consolidar amb la coronació de Jaume, fill del rei Pere, com a rei de Sicília. En endavant, per tal de mantenir els interessos sobre l'illa, els reis de la Corona catalanoaragonesa van fer diversos pactes, que culminaren amb el Tractat d'Agnani a finals del segle XIII. Amb aquest tractat, Jaume II renunciava a la corona siciliana, però es confirmava la permanència de Sicília sota influència catalana.

Els catalans van establir nombrosos consolats per tota la geografia de l'illa i en van dominar l'exportació de cereals. Amb tot, a mitjan segle XIV, les guerres amb Gènova, la pesta de 1347-48 i les males collites van provocar la crisi. Un altre motiu de recessió van ser les lluites internes sicilianes, que, juntament amb el sentiment anticatalà d'alguns grups de l'illa, van ocasionar una disminució de la presència de mercaders catalans que hi residien.

La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova

El Tractat d'Agnani va compensar Jaume II de la seva renúncia a la corona siciliana amb la concessió del reialme de Còrsega i Sardenya. Jaume II va ser investit de seguida, però va tardar més de 25 anys a fer servir els seus drets.

El 1323 la flota catalana va desembarcar a Sardenya i va assetjar Esglésies i Càller. L'ocupació de l'illa es va fer com a conquesta. Els recursos es van repartir entre una minoria catalanoaragonesa, que va monopolitzar els càrrecs de l'administració. Les terres de l'interior es van distribuir en règim d'explotació feudal. El descontentament de la població aviat es va transformar en revolta. Els genovesos van influir en les oligarquies locals perquè es rebel·lessin contra les autoritats catalanes.

En temps de Pere el Cerimoniós, es va planejar d'estendre el domini català sobre l'illa de Còrsega. Aleshores, el llinatge dels Dòria, des de l'Alguer, va derrotar el governador de l'illa, va prendre Sàsser i va aixecar contra els catalans part del nord de l'illa. La revolta es va aturar gràcies als jutges d'Arborea. Però, uns quants anys després, va esclatar una nova rebel·lió a l'Alguer, que l'abandó de la causa catalana per part dels Arborea va agreujar.

Des d'aleshores, ni l'aliança dels catalans amb Venècia ni la seva victòria naval davant l'Alguer no van fer desistir els genovesos de donar suport als rebels sards. Tampoc no van resoldre la situació les victòries catalanes, la repoblació de l'Alguer per catalans endegada per Pere el Cerimoniós, ni les Corts Generals del Regne convocades pel mateix rei el 1355. Justament aquest any, la pau de Sanluri va fixar la partició de l'illa i les limitacions del domini català. Amb tot, hi va haver noves insurreccions i el conflicte no es va acabar fins al 1386, quan es va signar la pau amb Gènova.

Els almogàvers

Els almogàvers eren unes companyies de soldats mercenaris, sobretot catalans i aragonesos, que s'havien constituït lluitant al servei de la corona catalanoaragonesa a la Península Ibèrica contra els sarraïns. Més endavant, van participar en les Guerres de Sicília al servei del rei Frederic II. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa.

A començaments del segle XIV, la Pau de Caltabellota va obligar Frederic II de Sicília a dissoldre el seu exèrcit, integrat, principalment, per mercenaris almogàvers. Entre els comandants, sobresortia Roger de Flor, guerrer de fortuna, corsari i antic templer, que va optar per entrar al servei de l'emperador bizantí Andrònic II, interessat a frenar l'avanç turc. Roger de Flor es va dirigir a Constantinoble amb més de 6.000 almogàvers i un bon nombre de cavallers. Entre aquests hi havia Ramon Muntaner, que va escriure una crònica de l'expedició.

Després d'aconseguir diverses victòries a l'Àsia Menor, tot despertant alhora l'odi popular pels abusos dels seus homes, Roger de Flor va morir víctima de les intrigues de la cort imperial bizantina. Aleshores, els almogàvers van formar la Companyia Catalana d'Orient, amb base a Gal·lípoli, que va saquejar ferotgement la costa del nord del mar de Màrmara i la del Bòsfor, en una acció que es va conèixer com la "venjança catalana".

Posteriorment, els almogàvers van passar al servei de diversos senyors, fins que van ocupar el ducat d'Atenes i s'hi van establir. Més tard, van conquerir el sud de Tessàlia, on van crear el ducat de Neopàtria. La Companyia va organitzar aquests ducats com una república militar. Hi va crear les institucions i va elegir els propis governants, si bé reconeixent la sobirania dels reis de Sicília.

Tot i que els catalans van mantenir la presència als ducats, aquests no van quedar units formalment a la Corona d'Aragó fins al 1380, poc abans que els ducats desapareguessin. S'ha afirmat que l'actuació dels almogàvers va oferir pocs beneficis, i que més aviat va empitjorar el comerç català amb l'Imperi Bizantí.

La crisi del segle XIV

L'inici del període de crisi s'ha fixat en l'any 1333, anomenat "lo mal any primer", quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts pagesos pobres van morir.

Quinze anys més tard, el 1348, va arribar procedent d'Orient la Pesta Negra. La malaltia era generalment mortal, molt contagiosa i no se'n coneixia cap remei eficaç. Els anys següents i fins a la fi del segle XV, epidèmies i males collites es van anar alternant. Les epidèmies van afectar especialment les ciutats, per la concentració de la gent i la manca d'higiene. Catalunya va perdre en aquesta etapa la meitat de la població.

Les crisis dels segles XIV i XV van frenar el creixement de l'activitat econòmica. Al camp, va disminuir la producció d'aliments i l'increment abusiu de la pressió dels senyors sobre els pagesos va impulsar l'emigració cap a les ciutats. A la indústria, la pujada dels preus i dels salaris va treure competitivitat als productes catalans. Els mercaders i els artesans catalans van demanar mesures proteccionistes per evitar l'entrada de manufactures estrangeres, sobretot draps, i la devaluació de la moneda per fer competitius els productes catalans. Paral·lelament, a moltes poblacions catalanes, la banca va fer fallida. El gran comerç va començar a caure. La política de croada al Mediterrani oriental en temps d'Alfons el Magnànim va fer tancar el comerç de les espècies.

El compromís de Casp (1412)

En morir el rei Martí l'Humà sense haver nomenat successor, la diputació del general de Catalunya va establir un govern provisional amb un parlament al qual es van presentar com a candidats Jaume d'Urgell i Lluís d'Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar el trastàmara Ferran d'Antequera.

Aleshores, el papa, que recolzava Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d'Aragó (Mallorca en va quedar al marge), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.

En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran. Així doncs, el Compromís de Casp va portar a l'elecció d'un nou rei en la persona de Ferran d'Antequera, amb el qual es va introduir la dinastia castellana dels Trastàmara a la corona catalanoaragonesa.

El caràcter de monarquia pactada de la corona catalanoaragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya, l'aprovació de regulacions repressives contra la pagesia, o la conversió de la Diputació del General en institució política.

El fill de Ferran, Alfons IV el Magnànim, va mantenir discrepàncies amb les corts de Catalunya i va residir una gran part del seu regnat al regne de Nàpols, que havia conquerit.

La qüestió remença

El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava qualsevol terreny.

La producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l'Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d'aconseguir més masovers o parcers.

Tanmateix, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l'emigració cap a la ciutat. Això va comportar que la terra conreada disminuís i que es multipliquessin els masos abandonats, anomenats masos rònecs. Alguns d'aquests masos passaven a mans de pagesos més rics, que havien pogut resistir la crisi.

Ben aviat, els senyors van notar la pèrdua de guanys i van reaccionar forçant la retenció de les terres i els pagesos que les treballaven mitjançant la remença, és a dir, obligant el pagès a satisfer una redempció per deslliurar-se de l'adscripció a la terra. També van imposar els mals usos i més censos i van lluitar per quedar-se els masos rònecs.

Davant d'aquesta situació, els pagesos van reaccionar de manera diferent. Els més pobres, que predominaven a la muntanya (Guilleries), eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos, majoritaris a la Plana de Vic, l'Empordà, o el Vallès, es conformaven amb l'abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l'ajut del monarca. Els monarques van dur a terme una política favorable als remences perquè volien dominar els privilegiats i es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d'aquesta manera les revoltes camperoles.

Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos.

L'oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. La Generalitat encapçalava en aquells moments l'oposició antimonàrquica. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria.

Tanmateix, el seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer-la complir. Això va portar al trencament entre l'oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei.

La primera revolta remença va esclatar l'any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat. Els pagesos, dirigits per Verntallat des d'Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos.

El 1485 va esclatar una segona revolta remença encapçalada pel remença radical Pere Joan Sala. Esclafada aquesta revolta, Ferran II va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Justes i trobadors

Durant el segle XII es va estendre per terres d'Occitània un important moviment poètic en llengua vulgar, conegut amb el nom de poesia trobadoresca. Els trobadors, poetes i compositors alhora, van desenvolupar una nova actitud estètica ("l'amor cortès"), que s'expressava a través de diversos gèneres fortament reglamentats: el sirventès, de contingut satíric i violent; el plany, lament fúnebre per la mort d'una persona estimada; la pastorel·la, o diàleg amorós; l'alba, que descriu el desvetllar dels amants clandestins a l'albada; o la dansa i la ballada, cançons aptes per ser ballades. Els trobadors van disposar d'una important requesta a les corts feudals. Al seu voltant van néixer justes i tornejos, en què els trobadors rivalitzaven en enginy poètic i havien d'improvisar noves composicions al voltant de temàtiques i formes suggerides pels jurats. El moviment trobadoresc assenyala l'inici de la literatura en llengua vulgar, que va assolir la plenitud amb els poetes toscans del Trecento.

Catalunya va viure des del primer moment l'influx de la literatura trobadoresca, desenvolupada en terres que també pertanyien als comtes de Barcelona. És possible documentar, ja aleshores, diversos trobadors catalans, com Guillem de Berguedà. Però la influència del nou gènere va créixer després de la batalla de Muret (1213), quan molts trobadors provençals van refugiar-se en terres del Principat. A més, cal esmentar també trobadors catalans, com Cerverí de Girona. D'altra banda, des del segle XIV, si més no, es van fer diversos certàmens poètics anuals en diversos indrets de la Corona d'Aragó, com Lleida, on ja és esmentat el 1338, Barcelona, on Joan I va instituir una festa de la Gaia Ciència el 1393, València o Palma. Justament al febrer de 1474 es va organitzar a València un certamen que va donar lloc a una de les primeres obres impreses a la Península Ibèrica, Les obres e trobes davall scrites, les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria, amb poemes de Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar, Jordi Centelles i altres autors.
La tradició trobadoresca va perpetuar-se, doncs, en terres de la Corona d'Aragó. Fins i tot els nostres grans poetes del segle XV, com Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, fan servir una mètrica trobadoresca i un lèxic no exempt de provençalismes.
Els certàmens poètics d'arrel trobadoresca van continuar durant el segle XVI, ja amb un regust fortament arcaïtzant. Encara el 1572, el gremi de fusters de Ciutat de Mallorca en convocà un en honor de sant Josep. Pocs anys abans, el 1538, el mallorquí Francesc d'Olesa havia compost un Art de trobar, un dels darrers tractats de preceptística trobadoresca.
La tradició trobadoresca va endarrerir l'arribada dels nous models literaris italians en terres catalanes. També va donar lloc a una forta vindicació d'Ausiàs March, presentat en les edicions barcelonines del segle XVI com un autor de característiques no menors a Francesco Petrarca.

Les ciutats a la fi de l'edat mitjana

A mitjan segle XIV, Barcelona va assolir la xifra de 40.000 habitants. La seguien en importància Perpinyà, amb uns 13.000, i Lleida, amb 12.000. Entre els 6.000 i els 7.000 pobladors se situaven Tortosa, Tarragona, Girona, Puigcerdà i Cervera. En conjunt, la població urbana es trobava per sota del 20 % de la població total de Catalunya, ja que la majoria dels catalans eren pagesos que vivien en nuclis rurals. La crisi baixmedieval, iniciada amb la pesta negra de 1348, va reduir de manera significativa el nombre d'habitants de les ciutats. Tanmateix, els nuclis urbans van poder recuperar població gràcies a una immigració rural molt activa, atreta pels alts salaris. Però la crisi demogràfica, econòmica i social de les ciutats no es va resoldre del tot fins a la primera meitat del segle XVI.

Durant els darrers segles medievals s'inicia el procés d'urbanització de la noblesa: moltes famílies nobiliàries es desplacen vers les ciutats, on construeixen palaus. D'altra banda, els nous ordes mendicants ¿franciscans, dominicans i agustins- funden convents en moltes localitats. Tanmateix, les classes pròpiament urbanes ¿aquelles que donen color a les ciutats i participen del seu govern- s'inclouen dins l'estament popular, amb l'única excepció dels anomenats titulats (metges i advocats), que, en molts sentits, participen dels privilegis de la noblesa. Es divideixen, però, en tres col·lectius, o mans. Així, la mà major és formada pels ciutadans honrats, alta burgesia que viu de rendes, sobretot rústiques, i que tendeix a imitar els models de comportament de la noblesa. La mà mitjana és formada per mercaders (comerciants a l'engròs) i artistes (artesans d'oficis prestigiosos). Finalment, la mà menor és formada pels artesans o menestrals; aquest és el col·lectiu més nombrós a les ciutats. Els artesans, aplegats en gremis, coneixen un ofici i són propietaris d'un negoci familiar, en què treballen, sovint amb la col·laboració d'oficials i aprenents. Per sota se situen els col·lectius socialment inferiors ¿jornalers o bracers, és a dir, treballadors sense ofici reconegut, marginats, captaires, etc.-. Aquests darrers són controlats des de diverses institucions benèfiques ¿hospitals, pia almoina, hospicis-, organitzades conjuntament pels municipis i bisbats. D'altra banda, en moltes ciutats hi ha una presència de jueus molt important, que viuen en un barri a part (el call), i fins i tot, a l'àrea de l'Ebre, de mudèjars, que habiten les moreries.
Des de mitjan segle XIV, la crisi demogràfica i econòmica va generar importants conflictes socials. Cal destacar l'assalt als calls de 1391, i també la divisió de la població urbana en dos bàndols o partits, que a Barcelona van prendre el nom de Busca i Biga. La Biga va aplegar ciutadans honrats i mercaders. La Busca, per la seva banda, la componien bàsicament artistes i menestrals; va defensar la democratització del govern municipal i la devaluació de la moneda, que havia d'afavorir les exportacions i, per tant, la producció artesanal. Tot i que la Busca va arribar a assolir el poder municipal durant un breu període, els sectors dirigents van acabar consolidant-se amb les reformes del govern municipal realitzades durant el regnat de Ferran II.

La Guerra Civil

En el marc de la lluita pel control del poder municipal, durant el segle XV es van formar a Barcelona dos estaments antagònics: la Biga i la Busca. En el primer s'agrupaven els ciutadans honrats i els grans mercaders. En el segon, els mestres dels oficis. En la segona meitat del segle XV, els buscaires van aconseguir, amb la protecció reial, el govern de la ciutat, des d'on van impulsar mesures proteccionistes per a la fabricació local i van intentar ampliar l'accés als càrrecs municipals. Això no va agradar als grups més privilegiats de la ciutat, com tampoc les mesures de suspensió dels mals usos empreses per la monarquia.

Amb posterioritat, l'empresonament del príncep de Viana, fill de Joan II, a conseqüència del litigi que pare i fill mantenien per la corona de Navarra, va provocar l'oposició dels grups privilegiats barcelonins, que consideraven vulnerats els privilegis i constitucions dels Principat. El conflicte es va resoldre transitòriament amb la capitulació de Vilafranca, que sotmetia la sobirania reial a Catalunya a la diputació del general i del recentment creat Consell del Principat.

Tanmateix, la mort del príncep de Viana i l'actuació dels qui eren favorables a Joan II van precipitar la guerra quan la Diputació va aixecar un exèrcit per sufocar la rebel·lió dels pagesos de remença de les comarques de Girona el 1462.

L'ajut militar que Joan II va demanar als francesos, oferint-los com a contrapartida els comtats del Rosselló i la Cerdanya (tractat de Baiona), va ser considerat alta traïció pels estaments del Principat. Les institucions catalanes van declarar Joan II enemic i el van desposseir de la Corona, que van oferir a diferents candidats. La guerra, que va durar deu anys, va acabar amb la victòria del rei i la rendició de Barcelona. Per la capitulació de Pedralbes, Joan II va tornar a ser rei dels catalans.

La guerra civil catalana va acabar d'arruïnar econòmicament i políticament Catalunya i va comportar la pèrdua de la supremacia de Catalunya dins de la Corona d'Aragó.