EL LIBERALISME I LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX (1793-1897)

Les guerres contra el francès

A Catalunya, les guerres, les revoltes i revolucions, els cops d'estat i altres episodis diversos de violència van ser pràcticament permanents al llarg de tot el segle XIX. Una part important dels episodis bèl·lics i violents d'aquest segle van estar vinculats a l'enfrontament entre absolutistes i liberals. Els primers veien l'absolutisme com una garantia del manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'Església. Els liberals, en canvi, volien ampliar la participació política i eliminar els privilegis feudals establint com a principi rector de l'economia la propietat privada.


Podem dir, que els primers episodis de l'enfrontament entre absolutisme i liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII. Així, la Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795, va ser presentada per l'Església i l'aristocràcia espanyoles com una guerra santa. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni les idees revolucionàries, ni les promeses d'una república catalana fetes pels francesos.

Als inicis del segle XIX, Catalunya va viure un nou enfrontament bèl·lic amb els francesos, la Guerra del Francès, que s'allargà de 1808 fins a 1814. En aquesta guerra, els catalans també van lluitar al costat dels espanyols contra l'invasor francès. Tanmateix, aleshores, les idees que defensava l'anomenat "bàndol patriòtic" català ja s'havien diferenciat. Alguns seguien lluitant pel manteniment de l'absolutisme i el feudalisme. Però, en molts d'altres, les idees liberals i revolucionàries havien començat a fer impacte. A Catalunya, la Guerra del Francès va tenir elements de revolta popular contra l'invasor, però també contra unes ineficaces autoritats establertes responsables d'haver obert als francesos les portes del país.

De fet, la Guerra del Francès va ser la darrera vegada que a Catalunya i a Espanya la lluita entre absolutisme i liberalisme es va presentar com un enfrontament del país contra una força estrangera. Des de llavors, totes les guerres que s'han desenvolupat en territori català han estat guerres civils.

La Catalunya liberal

El buit de poder que es va produir a Espanya durant la Guerra del Francès va impulsar la convocatòria, per primera vegada, d'unes corts representatives a Cadis. La Constitució de Cadis elaborada per aquestes Corts, no va arribar a entrar en vigor, però es va convertir en un símbol de les reivindicacions liberals.

Expulsats els francesos, el regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar pel retorn a l'absolutisme i la repressió dels liberals. Amb tot, la monarquia va buscar el suport dels absolutistes més moderats introduint mesures de caire centralista, concessions a l'exèrcit o no restablint la inquisició. Això, a Catalunya, va provocar la revolta dels reialistes Malcontents. D'altra banda, els liberals, mancats de canals de representació, van acudir als pronunciaments militars per accedir al poder, una pràctica que arribaria a caracteritzar la vida política de la Catalunya i l'Espanya contemporànies. El pronunciament més reeixit d'aquests anys va obrir pas al Trienni Liberal de 1820-1823, que va acabar esclafat per tropes franceses en ajut del monarca espanyol.

El regnat d'Isabel II (1833-1868), va significar el trencament definitiu entre els absolutistes i la monarquia espanyola, simbolitzat en l'esclat de la Primera Guerra Carlina. El liberalisme isabelí, tanmateix, va ser censatari i summament restrictiu. Només una minoria de grans propietaris podia participar en el sistema polític. Des de 1844 fins a 1868, exceptuant del Bienni Progressista de 1854-1856, els governs a Espanya van ser moderats. En canvi, en aquest període, Catalunya, que avançava en la industrialització i necessitava modernitzar l'estat, va ser majoritàriament liberal progressista i va protagonitzar la majoria de revoltes liberals i populars, com el mateix Bienni Progressista. Tot i això, al camp català hi havia també partidaris del carlisme, que van prendre part amb convenciment en les tres guerres carlines que hi va haver al segle XIX a Catalunya. Entre els carlins catalans, hi havia membres de la noblesa, però també pagesos decepcionats d'un capitalisme liberal que ni ampliava llibertats ni reduïa les desigualtats socials.

Les guerres carlines

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.
Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats ¿noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat ¿exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.
Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l'exèrcit estatal.
El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó.
Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic. Des d'aleshores, el carlisme va mantenir un cert suport popular a Navarra, i també entre els sectors més reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups de caràcter paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el carlisme va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), institucionalitzada per Franco el 1937.

Les forces polítiques espanyoles del segle XIX

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans corrents del liberalisme: moderats i progressistes. Els moderats representaven els interessos de l'aristocràcia terratinent i de l'alta burgesia. El model d'estat es fonamentava en el manteniment de l'ordre, el paper hegemònic de la Corona, el pes de l'Església i un sufragi censatari molt reduït. Per contra, els progressistes representaven els interessos de la petita i mitjana burgesia i, en una primera fase, de les classes populars urbanes. Els progressistes subratllaven l'afany d'una àmplia llibertat política i econòmica, el protagonisme de les Corts, el caràcter laic de l'estat i un sufragi també censatari, però de caràcter més ampli. Les etapes progressistes i moderades van posar l'accent en les seves sensibilitats específiques, però no van ser ni de bon tros contradictòries. Unes i altres van acabar definint la Revolució liberal a Espanya, caracteritzada pel seu contingut conservador i centralista i pel suport de les velles classes dirigents ¿noblesa i jerarquia eclesiàstica- i de la nova classe emergent ¿la burgesia terratinent i financera-. Així, els progressistes van dur a terme la desamortització de les terres eclesiàstiques i comunals, mentre els moderats van crear una policia professionalitzada (la guàrdia civil) i van signar un Concordat amb l'Església. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal. Cal remarcar que no eren encara partits polítics consolidats, i que uns i altres van buscar el suport de caps de l'exèrcit, anomenats aleshores espadones.
L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un important suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors de Catalunya i el País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant del Partit Demòcrata i del republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport entre les classes populars urbanes, en especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani. El caràcter restrictiu i autoritari del sistema impedia que cap d'aquestes forces tingués cap possibilitat d'incidir en la vida política.
Durant els primers anys del Sexenni Democràtic (1868-1873), unionistes, progressistes i demòcrates van intentar crear una monarquia de nou encuny, fonamentada en el sufragi universal, el pes de les Corts i un ampli règim de llibertats. La I República (1873-1874) va fracassar, entre altres motius, per l'enfrontament entre republicans federals i unitaris.
La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els conservadors, liderats inicialment per Antonio Cánovas del Castillo, i els liberals fusionistes, dirigits per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos partits van pactar l'alternança al poder, cosa que suposava el frau electoral permanent, un fenomen que es va fonamentar també en el caciquisme.
Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de divisió, van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un important protagonisme en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que va donar lloc a la Lliga Regionalista el 1901), el basquisme (Partit Nacionalista Basc, fundat el 1895) i el socialisme (Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat el 1879).

La burgesia rural entre el segle XVIII i  el XIX

Durant els segles moderns (XVI-XVIII), la pagesia de Catalunya va viure un important procés de polarització social. D'una banda, es va consolidar una pagesia benestant, que va construir masies de pedra i es va confirmar com a classe dirigent al si de les comunitats rurals. D'altra banda, es va estendre una àmplia capa de pagesos pobres, sotmesa a contractes temporals i més onerosos o bé obertament proletaritzada ¿jornalers i mossos de mas, segadors, etc.
Els factors que van abocar a aquesta situació són diversos: l'augment de la dimensió dels masos com a conseqüència de la crisi baixmedieval (els masos del segle XVI eren tres vegades més grans que els seus precedents medievals); la generalització de la figura de l'hereu, esdevinguda a partir del segle XV i legalitzada per les Constitucions, que va evitar la fragmentació de les heretats; la seguretat que suposaven els contractes d'emfiteusi (contracte de quasipropietat perpetu), que va ser confirmada per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486); la generalització d'altres figures contractuals, a partir del segle XVI, amb condicions força més dures i precàries per als pagesos, com els contractes de parceria, masoveria i rabassa morta; la crisi de les rendes feudals, etc.
Els pagesos benestants, anomenats "pagesos grassos", van ser els grans beneficiats de l'expansió agrària del segle XVI, enfront de la noblesa però també enfront de la pagesia pobra. També van protagonitzar el creixement agrari del darrer terç del segle XVII i de la divuitena centúria.
En aquest darrer segle hi va haver la revolució agrària, caracteritzada pel pas de la producció per a l'autoconsum a la producció per a la venda. Les comarques litorals es van especialitzar en el conreu de la vinya (vins i aiguardents), l'olivera i la fruita seca i en van destinar la producció a l'exportació. Les comarques d'interior ho van fer en la producció de cereals, que disposaven d'una gran demanda al litoral. La revolució agrària va anar acompanyada de l'extensió de les terres cultivades, amb la construcció de bancals a les muntanyes i la dessecació d'aiguamolls, i de diverses millores tècniques ¿rotació triennal i reducció de les terres de guaret, extensió de la mula, ampliació de les àrees de regadiu-.
La revolució liberal del segle XIX va consolidar la propietat pagesa, ja que molts emfiteutes es van convertir en propietaris. L'expansió demogràfica va generalitzar els contractes de conreu de caire més onerós, en especial la rabassa morta, que va beneficiar la pagesia benestant. Tot plegat va contribuir a la consolidació d'una burgesia rural, que vivia de les rendes de les terres arrendades.
En termes generals, es pot afirmar que la burgesia agrària litoral es va adherir a la causa liberal, mentre que alguns pagesos grassos de les comarques interiors, menys beneficiats pels canvis, van liderar les partides carlistes.
A la fi del segle XIX, la crisi motivada per l'extensió de la fil·loxera va tornar a enfrontar els grans propietaris agraris i els camperols rabassaires. Aquest enfrontament va caracteritzar el camp català durant les quatre primeres dècades del segle XX.

La industrialització i l'expansió del vapor

Durant el primer terç del segle XIX, moltes manufactures catalanes fins llavors dedicades a la seda o a la llana es van anar passant al cotó. Aquesta expansió de la indústria del cotó va impulsar la seva mecanització. Així, als inicis del segon terç del segle XIX, a la fàbrica de Bonaplata a Barcelona es va introduir la primera màquina de vapor a Catalunya. Des de Barcelona, les màquines de vapor es van anar difonent per tota la costa catalana i van donar lloc al sorgiment de les primeres ciutats industrials. El creixement de la indústria cotonera va continuar imparable fins als anys 60, quan la guerra civil nord-americana va ocasionar la suspensió de les importacions de cotó, de les quals el tèxtil cotoner català n'era depenent.
Paral·lelament, la demanda de vapors va fer que alguns industrials catalans n'emprenguessin la fabricació. Aviat, als tallers Nuevo Vulcano, de Barcelona, es va construir el primer vaixell de vapor de tot l'Estat espanyol. Una mica més tard, a mitjan segle XIX, La Maquinista Terrestre i Marítima es va convertir en l'empresa metal·lúrgica catalana més important. Amb tot, podem dir que durant el segle XIX la metal·lúrgia a Catalunya només va jugar un paper secundari enfront del tèxtil.
La pèrdua de la major part dels territoris espanyols a Amèrica durant les primeres dècades del segle XIX, la manca d'un mercat peninsular per al tèxtil català, vinculat a l'endarreriment permanent de l'agricultura en una Espanya majoritàriament agrària, i la política agrarista i antiindustrialista dels governs de l'estat, va limitar el desenvolupament de la indústria catalana. Els industrials catalans van reaccionar davant d'aquesta situació amb la demanda de mesures proteccionistes per als seus productes, poc competitius a nivell internacional.

El creixement i l'eixample de les ciutats

La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera meitat del segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de ciutats industrials van esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del camp, i es va haver de pensar a ampliar-los.

A Barcelona, aquest problema era especialment greu, perquè els governs, conscients que es tractava d'una ciutat especialment conflictiva, no permetien enderrocar les muralles. L'enderrocament de les muralles va ser una demanda permanent dels barcelonins durant la primera meitat del segle XIX. Finalment, durant el Bienni Progressista aquesta demanda va ser atesa i, pocs anys més tard, el govern va autoritzar l'enginyer i urbanista Idelfons Cerdà perquè projectés l'eixample i reforma de la ciutat. Després d'algunes polèmiques amb l'Ajuntament i el seu candidat, l'arquitecte Antoni Rovira, el projecte de Cerdà va ser aprovat pel govern el 1859 i es va començar a implantar[?]. L'Exposició Universal de 1888, va oferir a les autoritats barcelonines una nova oportunitat per ampliar la ciutat, que durant el segle XIX va multiplicar per cinc la població i va arribar al mig milió d'habitants.

També altres ciutats catalanes van créixer de manera espectacular durant aquest segle, com Tarragona, que va multiplicar gairebé per tres la població. A mitjan segle XIX, aquesta ciutat va enderrocar les muralles i va projectar un eixample. Lleida en el segle XIX va multiplicar per dos el nombre d'habitants.

Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i equipaments per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts casos, eren molt precàries. Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer amb gas i més endavant elèctric, construir la xarxa de tramvies o el clavegueram, etc. També es van haver de modernitzar els mercats, les escoles, els hospitals, les presons, etc.

La Catalunya republicana

Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les llibertats polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les classes mitjanes, que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical, participessin del poder. Els feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens, la defensa de les llibertats individuals, de culte o de premsa, la llibertat d'associació, o la reestructuració de l'administració, sobretot en el context d'un obrerisme emergent, que els darrers anys havia protagonitzat revoltes populars i que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les exigències econòmiques d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els conservadors catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van arribar mai.

Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap altra sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els homes al capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut els conservadors, la Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va culminar amb la Primera República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era desitjable i tolerable.

Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi universal masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població donava suport a les idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal, del respecte a les llibertats individuals, d'introduir reformes socials i, també, d'estructurar territorialment l'estat seguint esquemes federals. De tota manera, aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de l'estat, on predominaven els liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada vegada més, es van mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El desacord entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia d'Amadeu I de Savoia, que acabà abdicant.

La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances entre els republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos catalans van arribar a presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no es repetiria. Tanmateix, l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar mai. Conservadors de dins i de fora de Catalunya es van posar d'acord per enderrocar la Primera República, novament amb l'ajut dels militars, i restaurar la monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII.

L'organització del moviment obrer

La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un nou grup social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més d'una tercera part dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven sotmesos a condicions de treball molt dures, amb salaris molt baixos, encara més per als nens i les dones, llargues jornades de treball de fins a 14 hores, amb males condicions de salubritat i higiene, sense cap mena d'assegurança per malaltia o atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat d'associació.

Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la mecanització de les fàbriques, que veien com una font d'atur. Aquest va ser el motiu de l'incendi de la fàbrica Bonaplata a començaments del segon terç del segle XIX. Pocs anys després, va sorgir la Societat de Teixidors de Barcelona, que va fomentar l'associacionisme obrer arreu de Catalunya i va participar en les revoltes populars de l'etapa. Més endavant, sobretot entre els republicans catalans, es van difondre les idees dels socialistes utòpics. Des de 1844 fins a l'esclat de la Revolució de 1868, tanmateix, i exceptuant el breu parèntesi del Bienni Progressista de 1854-56, quan a Catalunya es va crear la Junta Central de Directors de la Classe Obrera i es va convocar la primera vaga general, les associacions obreres van estar prohibides.

El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb això, el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van introduir en l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de l'anarquisme. L'any 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en què es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors.

Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació Internacional de Treballadors.

La Renaixença i els orígens del catalanisme 

A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia intel·lectual catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una reaparició del català en l'àmbit de la literatura i la cultura en general. S'ha vist en l' Oda a la Pàtria d'Aribau el primer exponent d'aquest moviment cultural, que es va expressar amb sentiments nostàlgics envers el passat històric de Catalunya. En el desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper clau la restauració dels Jocs Florals des de 1859.

Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors dramàtics sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el va representar Narcís Oller.

Paral·lelament, des dels inicis de la Restauració monàrquica de 1875, alguns sectors de la societat catalana van començar a propugnar el reconeixement polític de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt heterogeni, lentament, es va organitzar i va anar concretant les seves demandes. Una fita important en aquest procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català. El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava diferents associacions catalanistes conservadores, va convocar una reunió a Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a Catalunya.

La Febre d'Or

El darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període d'expansió gràcies a l'increment del mercat espanyol i, també, a mesures proteccionistes que li atorgaven l'exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les Filipines. També van progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la llana a Sabadell i Terrassa.

En aquesta etapa, la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius Llobregat i Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les màquines, més barata que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes fàbriques es van organitzar com a colònies industrials, que oferien als obrers habitatge, església, botigues i altres serveis. D'aquesta manera, alhora, els obrers estaven més controlats pels propietaris i n'eren més depenents. Amb tot, a finals de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies.

Els bons resultats al tèxtil i el creixement de les ciutats van donar impuls al desenvolupament d'altres indústries, com l'elèctrica, útil com a força motriu i per a l'enllumenat. La primera central tèrmica es va construir a Barcelona el 1875, i més endavant, es convertiria en la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. També van sorgir empreses vinculades a l'expansió del ferrocarril i els transports en general com Material per a Ferrocarrils i Construccions de la família Girona. Aquests mateixos anys, Francesc Lacambra va fundar a Torelló la foneria de coure més important de Catalunya.

El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de crèdit, com el Banc Hispano-Colonial i de l'expansió de la borsa. Els guanys aconseguits van induir les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que s'han anomenat els de la "febre d'or", a fer inversions borsàries cada vegada més especulatives. La febre d'or va culminar amb la fallida d'importants institucions financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de rebot, va portar la indústria a la crisi.

La Fil.loxera i la crisi agrària finisecular

Durant el segle XIX, l'agricultura catalana va continuar el procés d'especialització iniciat el segle anterior. Una d'aquestes especialitzacions era la viticultura. A mitjan segle, el progrés en la fabricació i exportació de vins i aiguardents va fer que el cultiu de la vinya s'estengués. Aquest avenç de la vinya es va veure especialment potenciat quan, als anys 60, les vinyes franceses van començar a patir la plaga de la fil·loxera, un insecte procedent d'Amèrica, que atacava les arrels dels ceps i en provocava la mort. Aleshores la producció vinícola de França va disminuir i les exportacions catalanes van començar a créixer. A comarques com el Penedès, el Priorat o el Vallès i d'altres la vinya va ocupar tots els racons. Fins i tot en terres poc productives, els elevats preus assolits pel vi feien rendible plantar vinya.

Les advertències de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, agrupació de propietaris agraris, que calia preveure l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, no van poder evitar els estralls causats per aquest insecte als ceps catalans a partir de 1879. Després de moltes recerques, la solució es va trobar en la replantació de les vinyes amb peus americans, que eren immunes a la plaga, i s'empeltaven amb les espècies tradicionals del país.

La fil·loxera no solament va arruïnar molts productors, i va reduir de manera important la superfície dedicada a la vinya, sinó que va evidenciar els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, el contracte habitual a la vinya, que es fixava fins a la mort dels ceps plantats.

Com que a causa de la fil·loxera els ceps havien mort, els propietaris van considerar els contractes extingits, cosa que va provocar una llarga lluita dels pagesos, que qüestionaven la propietat de la vinya. Finalment, a les darreries del segle XIX, es va acordar permetre la continuïtat dels conreadors, però no sota el règim de rabassa morta, sinó mitjançant un nou contracte temporal, però normalment de renovació automàtica, que no qüestionava el dret del propietari.

D'altra banda, a finals de segle, l'arribada a Europa de cereals dels Estats Units, va provocar una baixada dels preus d'aquest producte, que va arruïnar els productors catalans. La crisi agrària de finals de segle també va repercutir en la indústria catalana, ja que va reduir el consum pagès.

De l'anarquisme al terrorisme

A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi del Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els sindicalistes contraris a les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les Tres Classes de Vapor, el sindicat tradicional del tèxtil de posicions moderades. Tot i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar predominant l'anarquisme.

El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per primera vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot, amb la crisi finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i es va iniciar una onada d'accions terroristes contra objectius de la burgesia, l'anomenada "propaganda pel fet". Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb desenes de víctimes o d'una altra durant la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes". La resposta de la patronal catalana i les autoritats governamentals contra aquests actes va ser extremar les mesures repressives contra el moviment obrer, com es va evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van colpejar durament l'organització del sindicalisme català.

En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898, convenceria una part de la burgesia catalana de la necessitat de reformar políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat.