L'expansió de l'islam
Els musulmans que van arribar a Catalunya al segle VIII eren soldats d'origen àrab i berber procedents del nord-d'Àfrica, on havien fundat un imperi. Des d'allí van decidir conquerir la Península Ibèrica i l'any 711 van derrotar l'afeblit rei visigot Roderic, a Guadalete. Un cop arribades a Saragossa, les tropes islàmiques van iniciar la conquesta del territori de l'actual Catalunya.
Els musulmans van aconseguir ben aviat dominar el territori de l'antiga província romana de la Tarraconense. Algunes poblacions les sotmetien per la força militar, però en altres en tenien prou amb la signatura de tractats de submissió. Quan conquerien una ciutat, els musulmans en respectaven la manera de viure i d'organitzar-se. També toleraven la religió dels habitants, i és per això que als territoris de Catalunya sota poder musulmà hi van conviure musulmans, jueus i cristians. Per controlar les poblacions sota el seu poder, els musulmans hi deixaven un destacament de soldats i cobraven impostos als habitants.
Les poblacions de les valls de l'Ebre, del Segre, del Cinca i de la plana de Lleida van adoptar les formes de vida i els avenços agrícoles i urbans aportats pels musulmans. Algunes de les ciutats musulmanes més destacades en territori català van ser Lleida, Balaguer o Tortosa. Aquestes ciutats s'organitzaven al voltant d'un espai central o medina, que incloïa la mesquita, la seu del govern local i de l'administració de justícia. També s'hi localitzaven el mercat o soc i els habitatges, obradors i tallers artesanals. En algunes poblacions musulmanes hi havia un oratori a l'aire lliure, anomenat musal·là, per a grans concentracions de fidels i, de vegades, com a Tortosa, una fortalesa militar o suda situada dalt d'un turó. El comerç tenia molta importància en l'economia musulmana. El port de Tortosa exportava fusta i galena.
Fora dels murs de les ciutats hi havia, a més de ravals i cementiris, un gran nombre de masos i alqueries, que eren propietats familiars. Els musulmans van cultivar fèrtils hortes i plantacions fruiteres utilitzant la tècnica del regadiu. També van cultivar l'olivera i la vinya, que els servien per produir oli i panses.
Durant el califat de Còrdova, ja al segle X, els musulmans van estabilitzar la frontera del nord. Lleida i Tortosa, les dues ciutats més importants, eren, també, els principals nuclis defensius. En aquest període, molts dels habitants dels territoris fronterers musulmans, fins aleshores poblats principalment per cristians (anomenats mossàrabs), es van convertir a l'islam.
És en aquesta època que alguns comtes catalans van començar a enviar ambaixades a Còrdova per tal de sol·licitar tractats de pau i hi van establir relacions comercials i culturals. Tot i això, les ràtzies entre uns i altres eren habituals. L'any 985, el visir Almansor va saquejar Barcelona, on va fer milers de captius, i a començaments del segle XI hi va haver diverses ràtzies sobre Manresa.
La desintegració del poder musulmà a Catalunya
Des de començaments del segle XI, les lluites pel poder dins el califat de Còrdova el van sumir en la decadència i el 1031 va ser enderrocat l'últim califa. Aleshores, diversos caps territorials es van proclamar en estats autònoms o taifes.
Les taifes de la costa mediterrània eren regides per caps esclaus, clients o familiars d'Almansor. Les que feien frontera amb els comtats catalans eren les de Saragossa, Lleida i Tortosa. Aquestes taifes van ser governades per la noblesa local i els comtes catalans van optar per mantenir-hi relacions pacífiques a canvi del cobrament d'impostos.
A la segona meitat del segle XI, a les taifes musulmanes hi va haver un gran nombre de canvis de fronteres i molts territoris van perdre la seva autonomia. El darrer taifa de Lleida va lliurar la ciutat a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d'Urgell el 1149, un any després de la rendició de Tortosa. A les ciutats conquerides, els terrenys es van repartir i la població musulmana va ser arraconada. Una part important d'aquesta població, sotmesa a un tracte jurídic diferenciat, es refugià a la vall del Segre-Ebre, on s'hi mantingué fins al segle XVIII. A Tortosa i Lleida, que aviat van assumir un gran pes socioeconòmic, l'aristocràcia militar musulmana va ser substituïda per la noblesa feudal. Totes dues ciutats van rebre cartes de població amb estatuts jurídics semblants al de Barcelona i van formar dos marquesats independents del comtat de Barcelona. Els nobles van adquirir grans extensions de terreny i els monjos del nou orde del Cister es van establir a la Conca de Barberà -monestir de Poblet, Santes Creus.
L'imperi carolingi i la Marca Hispànica
L'any 768, quan les tropes franques ja eren a tocar la frontera amb els Pirineus, Carlemany va ser coronat rei dels francs. Aleshores, Carlemany i, més tard, el seu fill Lluís el Piadós es van proposar convertir les terres que baixaven dels Pirineus fins a l'Ebre en una zona de protecció per als seus estats.
Als inicis del segle IX, els exèrcits francs van conquerir Barcelona. Des d'aquesta ciutat van intentar eixamplar cap al sud els territoris de la Marca o frontera, però van fracassar. Al territori de Catalunya, les accions bèl·liques d'aquests anys van provocar que les planes del Bages, Osona i Berguedà quedessin gairebé deshabitades. Molts dels pobladors d'aquestes zones es van refugiar aleshores a les valls pirinenques. Els seus habitants, per sobreviure a la muntanya, practicaven la caça, la pesca, la ramaderia i l'agricultura a les valls. A la costa, més oberta als atacs musulmans, la població es va concentrar en ciutats fortificades, com Barcelona, Girona o Castelló d'Empúries. Moltes zones del Vallès van quedar despoblades i Empúries va ser abandonada.
Als territoris a banda i banda de la marca o frontera dels comtats catalans amb les terres musulmanes, que estaven exposats a ràtzies tant musulmanes com cristianes, s'hi va construir una línia defensiva de castells. L'avenç de la frontera va ser molt lent, es va tardar més d'un segle i mig a conquerir els poc més de 30 km que hi ha entre Ponts i Balaguer, i entre la conquesta d'Olèrdola i la de Tarragona van passar gairebé dos-cents anys.
L'origen dels comtats catalans
Els monarques carolingis van començar a organitzar el territori conquerit. En aquest context, els castells construïts prop de la frontera carolíngia, a més de tenir una funció defensiva, es van convertir en el nucli entorn del qual s'agrupava la població. Els monarques carolingis concedien diplomes als pobladors atorgant-los terres, drets o privilegis en els impostos. Des del segle X, els beneficis i privilegis van anar a parar, sobretot, als homes de confiança del monarca i a l'Església.
Els reis carolingis també van reorganitzar els bisbats catalans sota la dependència de l'arquebisbe de Narbona, ja que Tarragona era encara en zona musulmana. Els límits de les diòcesis -que en gran part coincidien amb els dels comtats- es van anar ampliant amb les terres de nova conquesta. La parròquia era la demarcació territorial més petita dins de cada diòcesi. A la xarxa parroquial s'hi van afegir alguns monestirs, que van anar acceptant la regla benedictina, com Sant Pere de Roda, Cuixà, Ripoll, Tavèrnoles, Gerri, Sant Benet de Bages o Sant Cugat. Característic del territori dels comtats catalans van ser els estrets lligams entre les diòcesis i els monestirs. Durant els segles XI i XII, diversos abats, principalment de monestirs gironins, van ser nomenats bisbes de les diferents diòcesis catalanes.
Paral·lelament, els reis carolingis van organitzar els territoris de la Marca Hispànica en comtats i van investir ells mateixos els comtes. L'any 814, a la mort de Carlemany, hi havia vuit comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona. Els comtes, el càrrec dels quals era per un temps i es podia revocar, feien funcions políticoadministratives, judicials i, sobretot, militars. Tanmateix, al segle X, els comtats catalans van iniciar un procés d'independència respecte de l'imperi Carolingi.
La independització dels comtats
Quan Lluís el Piadós va morir, a mitjan segle IX, l'imperi Carolingi va entrar en decadència. Aleshores, els comtes van intentar convertir en seves les terres concedides pels monarques francs. En aquesta situació, Carles el Calb, successor de Lluís, va preferir nomenar un representant de la noblesa del país, Guifré I el Pelós, com a comte d'Urgell i Cerdanya. La seva fidelitat a la monarquia carolíngia li va valer, poc després, l'afegit dels comtats de Barcelona i Girona. D'aquesta manera, la majoria dels comtats de la Marca Hispànica van quedar unificats sota una mateixa família comtal, amb el predomini del comtat de Barcelona.
Uns quants anys més tard, la corona dels francs va ser ocupada per un personatge que no fou reconegut pels comtes catalans. Aleshores, Guifré va prendre la iniciativa de repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès, Osona i el Bages. A la seva mort, els seus fills es van repartir els seus dominis, donant pas a una successió hereditària de la dignitat comtal, primer pas cap a la independència dels comtats.
Governats per descendents de Guifré, els comtats d'Urgell, la Cerdanya, Besalú i, sobretot, Barcelona es van anar estenent. A més d'això, els comtes van intentar independitzar els seus bisbats de l'arquebisbat de Narbona. Alguns monestirs, com els de Cuixà, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, van passar a dependre directament de Roma.
El saqueig d'Almansor a Barcelona, el 985, va accelerar el procés d'independització dels comtats catalans. Aleshores, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependència.
Un sol territori: Catalunya
A partir del segle XI, la casa comtal de Barcelona va establir lligams amb la majoria dels altres comtats catalans, que sovint comportaven una certa submissió. El predomini del comte de Barcelona es va refermar en temps de Ramon Berenguer III, que va absorbir de nou els antics comtats de Besalú i la Cerdanya i va estendre la seva influència sobre Occitània. Durant el seu govern s'aconseguí també la restauració de la seu metropolitana de Tarragona, assolint la independència religiosa de l'arquebisbat de Narbona. Des del principi del segle XII, el nom de Catalònia començà a aparèixer en algun poema i en els documents de cort.
Ja en temps de Ramon Berenguer IV, la conquesta de Tortosa i Lleida concretà el territori de Catalunya. La posició com a principal poder del país que va assolir el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el principal protagonista d'aquestes dues conquestes, va ser refermada pels seus successors.
El feudalisme
Els primers que s'establiren a les planes deshabitades dels territoris conquerits pels francs van ser pagesos pobres de les muntanyes, que buscaven millors terres. La majoria d'aquests pagesos va crear petites propietats o alous. Però, com que no disposaven de documents de propietat, aviat van començar a tenir problemes amb les autoritats comtals. Aquestes, adduint la representació dels monarques carolingis, s'atribuïen la propietat de les terres.
Per repoblar els llocs de frontera especialment perillosos, els comtes van atorgar cartes de franquesa, com la que el comte Borrell concedí a la ciutat castell de Cardona. Aquestes cartes garantien als pagesos la llibertat individual, la seguretat dels béns, no haver de pagar determinades contribucions i la immunitat davant les autoritats comtals.
Els comtes també van fer donacions de terres a l'Església. Són conegudes les de Guifré el Pelós als monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Gràcies a aquestes i altres donacions, compres o confiscacions, l'Església es va convertir en un gran latifundista. Les autoritats eclesiàstiques van desenvolupar activitats militars, judicials i diplomàtiques. És en aquest període que a Catalunya s'expandí l'art romànic, que va caracteritzar l'arquitectura religiosa als comtats catalans.
Per exercir el poder, els comtes comptaven amb els veguers i els vescomtes com a representants. Els veguers delimitaven les terres ocupades entorn d'un castell termenat i les administraven. Els lloctinents dels comtes eren els vescomtes, que residien majoritàriament a les ciutats i duien a terme les missions encarregades pel comte.
Ja entrat el segle XI, els veguers van lluitar per sotmetre els pagesos a la seva autoritat. Aleshores, el feude que administraven com a funcionaris comtals es convertí en senyoria, on s'adjudicaren drets per manar -anomenats banals o jurisdiccionals-, pels quals van començar també a cobrar rendes.
En aquesta etapa, els nobles van intentar també sotmetre les terres de l'Església, que es defensà de la violència nobiliària mitjançant la institució de pau i treva, amb intervenció del bisbe abat Oliba i el suport dels comtes de Barcelona.
Paral·lelament, per augmentar el seu poder, algunes famílies vescomtals i nobles es van enfrontar al comte de Barcelona, però van fracassar. El resultat va ser la submissió de la noblesa als comtes de Barcelona en temps de Ramon Berenguer I. Aquest comte va estatuir aleshores un nou sistema políticosocial, el feudalisme, basat en el vassallatge, i estructurat segons un codi, els Usatges, que seria completat posteriorment. Els Usatges s'ha considerat el primer codi feudal europeu -si bé la versió oficial data de 1413.
La submissió dels pagesos
El funcionament de la societat feudal es va caracteritzar per unes classes dominants, els nobles i la jerarquia eclesiàstica, que explotaven la resta de la població, formada bàsicament per pagesos.
Per afermar la seva autoritat, els nobles van formar clienteles armades amb les quals establien relacions de dependència basades en l'homenatge o jurament de fidelitat i en el deure de prestar ajut militar en canvi de la concessió d'un feu o castellania. El castlà o cap de castell i els seus cavallers es declaraven vassalls del baró o noble i rebien censos dels pagesos que depenien de la castellania. Al final del procés, els pagesos havien perdut la llibertat i, sovint, la propietat de l'alou.
Des del segle XI, la majoria dels pagesos va acabar jurant fidelitat als senyors i molts van ser sotmesos a servitud. Això els obligava a residir obligatòriament al mas, que no podien abandonar sense el permís del senyor, a qui havien de pagar una quantitat determinada, la redimença. A més, els pagesos havien de pagar als nobles i a l'Església censos o tributs, normalment en productes, que podien ser una quantitat fixa o proporcional, com ara el delme, entre molts altres. El pagès també es veia sotmès a obligacions i serveis en treball, als quals es van afegir els anomenats mals usos. Igualment, els senyors van imposar el monopoli en l'ús de molins, fargues i ferreries.
La creació de la corona catalanoaragonesa
Al regne d'Aragó, la mort del rei Alfons I a començaments del segon terç del segle XII va provocar una forta crisi política, perquè el monarca, que no tenia fills, va deixar com a hereus els ordes religiosos militars. Per superar aquesta situació, es va recórrer a nomenar rei el germà d'Alfons, Ramir, que era aleshores bisbe de Roda-Barbastre. Però aquesta solució no agradà ni al papat ni al rei de Castella, que optaren per ocupar militarment territori aragonès. Ramir es va refugiar a Besalú, on es feu amic de Ramon Berenguer IV.
De retorn a Aragó, la noblesa aragonesa va preferir l'aliança amb el comte de Barcelona enfront del més poderós rei de Castella. Peronella, la filla de Ramir, va ser promesa en matrimoni, quan tenia un any, al comte Ramon Berenguer IV. L'enllaç matrimonial del comte de Barcelona i Peronella va donar pas el 1137 a la creació de la corona catalanoaragonesa. Tot i estar governada per un sol monarca, la corona catalanoaragonesa va respectar les particularitats dels països que amb el temps arribà a aplegar.
Ramon Berenguer IV va iniciar aleshores una política d'apropament a Castella. El comte de Barcelona i el rei castellà es van repartir els dominis sobre Al-Andalus. Als catalans els va correspondre València i Múrcia, tot i que els drets sobre aquesta última es perdrien uns quants anys més tard pel Tractat de Cazola. Ja en temps de Pere el Catòlic, aquest comte va participar amb els reis de Castella i Navarra en la victòria sobre els musulmans a Las Navas de Tolosa (1211), cosa que li va valer un gran prestigi.
A partir d'Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, els títols de comte de Barcelona i rei d'Aragó es van unir en una sola persona. Des d'aleshores, la denominació oficial dels territoris sota el seu poder va ser la de regnes i terres del rei d'Aragó. La noblesa dels dos regnes va intervenir en l'expansió d'aquests dominis, primer en territori occità i musulmà i, posteriorment, per la Mediterrània. Amb tot, Catalunya i Aragó, políticament independents, van tenir un protagonisme diferent en el si de la corona catalanoaragonesa. Aragó va desenvolupar-hi un paper polític important en tant que hi aportà el títol reial. Però va ser Catalunya la que, com a nucli econòmic i institucional, va configurar l'expansió, primer cap a Occitània i després per la Mediterrània.
L'expansió occitana
Des de mitjans del segle XI, els comtes de Barcelona van obtenir prou tributs de les taifes musulmanes per finançar l'expansió en terres occitanes. Això va permetre a Ramon Berenguer I comprar els drets feudals sobre els comtats de Carcassona i Rasès. Aquesta costosa operació, tanmateix, va perillar arran de l'assassinat del comte Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopes, pel seu germà. Aleshores, el poder efectiu sobre els comtats occitans va passar als vescomtes de Besiers, amistançats amb els comtes de Tolosa.
A partir d'aquell moment, els comtes catalans van optar per establir relacions matrimonials amb les cases comtals occitanes. L'enllaç més significatiu va ser el de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença. Dolça va aportar com a dot el comtat de Provença i les terres de Gavaldà, Millau i Carladès.
Aquesta política matrimonial va agreujar el conflicte d'interessos amb els comtes de Tolosa, ja que aquests territoris havien estat sota la seva influència. El 1123 el comte de Tolosa va ser derrotat per Ramon Berenguer III. La pau que se signà dos anys més tard va partir l'antic regne de Provença en tres territoris. Al nord, es va crear el marquesat de Provença, que va quedar en mans dels tolosans. Al sud, es va delimitar el comtat de Provença sota el domini dels comtes de Barcelona. Entremig dels dos va quedar el territori dels comtes de Forcalquier, d'ascendència urgellesa. El testament de Ramon Berenguer III va trencar momentàniament la unitat política directa dels comtes de Barcelona amb Occitània. Però la branca del llinatge barceloní que va quedar a Provença va mantenir l'enfrontament amb els comtes de Tolosa. Quan Ramon Berenguer IV va acudir en defensa dels interessos del seu nebot, aquest li va permetre iniciar una política expansiva molt ambiciosa contra Tolosa.
Les constants lluites dels catalans contra Tolosa i els interessos de la República de Gènova no van impedir que s'establissin lligams comercials entre els ports catalans i els provençals, especialment amb Marsella. Els mercaders catalans estaven interessats a controlar el comerç de la sal i la reducció de drets de duanes. Però l'expansió de l'heretgia càtara al segle XII va complicar la situació d'enfrontament entre els comtes reis catalans i Tolosa.
Els càtars i la desfeta de Muret
Els càtars o albigesos eren els integrants d'una heretgia partidària del retorn a les essències primitives del cristianisme. Aquest moviment es va expandir des del nord d'Itàlia i per la Provença fins a Occitània.
A començaments del segle XIII, el consentiment massa benèvol de les autoritats occitanes impulsà el papa Innocenci III a predicar una croada contra els càtars, a la qual s'adherí el rei de França. Els croats, comandats per Simó de Montfort, van conquerir violentament les ciutats de Besiers i Carcassona.
Els comtes occitans van buscar una solució pacífica, però els concilis eclesiàstics van establir unes condicions tan dures que es van decidir a reclamar ajut al comte rei Pere el Catòlic, de qui eren vassalls. Pere, que estava casat amb Maria de Montpeller, va optar per intervenir-hi militarment i va assetjar Simó de Montfort al castell de Muret, prop de Tolosa, l'octubre de 1213. El rei Pere va morir en la batalla i la derrota va significar la fi de la influència del llinatge de Barcelona a les terres d'Occitània. En endavant, els comtes reis catalanoaragonesos dirigirien la seva expansió cap a la Mediterrània.
A Occitània, durant tot el segle XIII i l'inici del segle XIV, els càtars van patir una dura persecució, duta a terme per la inquisició i dirigida pels monjos dominicans. Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir en centres de càtars occitans. A Morella hi va viure un dels darrers càtars coneguts, Guilhem Belibasta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada